January 23-25, 2013
Workshop «Art, social space and mobile devices» Corcoran College od Art + Design, and George Mason University, Washington DC
Led by artist Domenec in collaboration with Floating Lab Collective
(Español)
Aquesta vida és un hospital on cada malalt es desficia per poder canviar de llit. Aquest voldria sofrir cara a l’estufa, i aquell creu que guariria al costat de la finestra. Sempre em sembla que m’haig de trobar bé allà on no sóc, i aquesta qüestió dels canvis de lloc és una de les que discuteixo contínuament amb la meva ànima…El petit poema en prosa de Baudelaire, titulatAny Where out of the World (A qualsevol lloc fora del món) en honor al seu mestre Edgar Allan Poe, sempre m’ha semblat molt a prop de les peces i instal·lacions hospitalàries que Domènec (Mataró, 1962) ha realitzat en els últims anys. Si les seves darreres obres exploraven els espais absents i les formes mòrbides al temps seductores i abjectes, ara el treball que presenta a l’espai de la Sala Montcada de la Fundació “la Caixa” sublima l’estàtica presència del viatge existencial, la fugida vers els països que són analogies de la Mort. Com reclama el poeta a la seva ànima en el text de la capçalera: anem més lluny encara; encara més lluny de la vida, si això és possible: instal·lem-nos al pol. Allà el sol només frega molt obliquament la terra, i les lentes alteracions de la llum i de la nit suprimeixen la varietat i augmenten la monotonia, aquella meitat del no-res…
Una meitat del no-res que l’artista corporitza en la construcció a escala natural d’una cambra del sanatori finès de Paimio, obra de l’arquitecte Alvar Aalto (1933). Un espai on reposa i guareix aquella “ànima morta” de Baudelaire, Kafka, Mann, Beckett, Artaud, Plath o de Bernhard, dels qui prenen llargs banys de tenebres, mentre, per distreure’s en l’etern viatge cap el silenci del nord, admiren les garbes roges de les aurores boreals, els reflexos dels focs artificials de l’Infern!
Una cambra amarada de gèlida llum artificial, lluny del món, un espai per a poder llegir els llibres més bells que Proust sabia escrits en llengua estrangera i on viure l’art com una iniciativa de salut a la manera de Deleuze. Un espai fora del temps que el comissari de l’exposició, Martí Peran, mira A distància –títol del cicle- i que no vol dir altra cosa que mirar el fora des del distanciament, des del dins més entranyat de la blancor neutra de les idees i les paraules: Si amb el pensament volíem atrapar el món, en realitat el llencem lluny del nostre abast. Si amb l’anhel de construir una casa volíem ser en el món, en realitat ens n’amaguem.
Als primers anys trenta l’arquitecte Aalto construí un sanatori anti tuberculós, Domènec ara caracteritza aquella primera intenció racionalista i fragilitza fins a l’extrem la distància entre l’habitabilitat –el confort racional de la modernitat- i la malaltia de l’ésser contemporani –l’exili. L’espectador ha d’entrar dins la cambra, integrar-se a la blancor de la llum artificial, tocar amb els ulls el mobiliari de la sala en la seva metamòrfica i asèptica quietud –peces orgàniques, pròpies de l’autor, que dins la cambra assumeixen l’esperit dels armaris, llits i sanitaris hospitalaris. El factor humà és l’essència de la arquitectura i aquesta esdevé així refugi, el lloc on prendre contacte amb les coses, i entre
aquestes el propi cos, “l’ànima malalta”, el jo i l’altre, en definitiva aquella meitat del no-res. Domènec en les seves obres rebaixa la temperatura natural del món real i l’extraordinària cambra d’aquesta instal·lació –24 hores de llum artificial-, com apunta Martí Peran, “potser ni tan sols ens aixopluga, només és la forma d’un forat que dóna accés a la caiguda”.
Aquesta cambra, disposada dins l’altra cambra expositiva, ella mateixa dins la cambra d’una ciutat, potser talment l’escenari on reviure el darrer moment del diàleg entre el malalt baudelerià i la seva ànima; quan aquesta exhausta de preguntes i silencis, de propostes de viatges i territoris més benignes on guarir-se i deixar de complaure’s en el seu mal, exclama desesperada i cridant: Anem…¡A qualsevol lloc! ¡A qualsevol lloc! ¡La qüestió és que sigui fora del món!
Pilar Bonet
Sala Montcada de la Fundació “la Caixa” Barcelona (novembre 1998-gener 1999)
15 de Novembre de 2012
Segona sessió Inter-Accions. Metodologies col·lectives per a intervencions urbanes.
Amb José Luís Oyón, Marta Serra Permanyer, Domènec.
ETSAB, Aula CS4 (planta -1), 16.00h
Portbou, 3 i 4 de novembre de 2012
Dissabte 3-11-2012 a Portbou ‘A propòsit de Walter Benjamin: habitar, ordenar i imaginar l’espai urbà al segle XXI’
Amb la participació d’Octavi Rofes (Escola Eina i Universitat Pompeu Fabra), Martí Peran (Universitat de Barcelona), Domènec (artista visual), Marta Serra Permanyer (Universitat Politècnica de Catalunya)
Modera: Joan Nogué (Universitat de Girona)
Aquí la programació de tota la jornada:
http://owl.li/eXOAC
19.7.–12.8.2012
Domènec
The Worker’s Hand
The exhibition The Worker’s Hand (Rakentajan käsi), which opens at Cable Gallery on July 19, presents Spanish artist Domènec’s (b. 1962) new installation, which seeks to revisit the forgotten history of Kulttuuritalo (The House of Culture) designed by Alvar Aalto and built in 1952–58 in what was then the working class district of Kallio in Helsinki. The installation is the result of Domènec’s collaborative research with Helsinki-based Spanish curator Jon Irigoyen (b. 1978). The project was devised and carried out during Domènec’s artist residency at HIAP Suomenlinna in autumn 2011 and summer 2012.
Kulttuuritalo, a cultural complex housing a concert hall, offices, a theatre and a library, was commissioned by the SKP (Communist Party of Finland), and largely built by volunteers. The exhibition focuses on the volunteer workers, trade unionists and families who responded to the SKP’s call to build a “house for all workers” and gave more than 500,000 hours of their lives to the realisation of the project.
Revisiting the history of the construction of Kulttuuritalo, Domènec and Irigoyen’s project aims to recover the memories of the numerous militant workers and volunteers who participated in the collective construction of this symbol of modernism and icon of the Finnish labour movement. At the same time, the exhibition addresses the historical gap between the era when Kulttuuritalo was commissioned by the SKP, and the present moment, when the building has been transformed into an architectural monument stripped of its ideological ‘baggage’. This attempt to revisit the past prompts reflections on the collapse of the modern project and on the way we experience historical time.
Domènec’s artistic practice focuses on the debate that raged, since the 1960s, about the historical process called ‘the crisis of modernity’. In a deliberate expansion of the field of sculpture, Domènec has developed a universe of his own, which reflects the decline in the social visibility of the great modern narratives. In his works Domènec extols the metonymic power of modern architecture and provides a platform for a critical re-reading of the utopian aspect of modernity.
Jon Irigoyen is an independent curator and artist born in Bilbao, Spain, and currently based in Helsinki. He was a founding member of the experimental contemporary dance collective Liikë in Barcelona. Since 2009, he has been on the Board of Helsinki’s Pixelache Festival. His research interests and projects span the intersecting relationships between artist and spectator; the interaction between public and urban space; the perception of reality; as well as concepts such as autonomy, resistance and memory. Irigoyen has devised and implemented projects, exhibitions and workshops in Finland, Spain, Ireland, Lithuania, Latvia, Colombia, Russia and elsewhere.
Thanks to:
Can Xalant Center for Creation and Contemporary Knowledge of Mataró, Institut Ramon Llull, CoNCA, Spanish Embassy in Finland, Pixelache Festival,
Pirjo Kaihovaara, Tiina Rajala, José M. Sánchez (Kinetic Pixel), The Association of Pensioners (Eläkeläiset ry), Ernest Borras, Berta Julivert.
Special thanks:
Kansan Arkisto and the Kulttuuritalo volunteers: Eine Kauppila, Osmo Halenius, Kerttu Laine, Antero Koski, Matti Lääperi, Toivo Lindroos, Elbe Novitsky, Irja Pesonen, Sisko Salonen, Petteri Sosoi, Riitta Suhonen, Tapio Rajala, Veijo Sinisalo.
Exhibition at the Cable Gallery, Helsinki, opening July 18
Kansan Arkisto, Helsinki, Jun 20
Museo de Arte Contemporáneo de Metelkova – MSUM, Liubliana, mayo 2012
Mentores: Domènec y Tadej Poga?ar
Participantes: Vid Avdic Batista, Sabina Bakula, Boris Beja, Lea Bradaševi?, Vesna ?rnivec, Blažka Drnovšek, Lela B. Njatin, Anja Kozlan, Tatjana Legat Lokar, Tea Pristoli?, Zala Kurin?i?, Nina Rojc, Kaja Mihajlovic, Gal Kosnik, Brina Ivaneti? , Nina Pufi?.
Museo Ciza
El Museo Ciza es un dispositivo móvil utilizable para intervenciones artísticas, presentaciones o intercambios en el espacio público. El dispositivo está diseñado para ser transportado a diferentes lugares de la ciudad y activar el diálogo público, la discusión y la presentación de propuestas.
Ciza es la palabra eslovena para designar la carretilla de mano, tradicionalmente utilizada para el transporte de productos agrícolas locales al mercado. El Museo Ciza fue activado por primera vez en Liubliana en una intervención pública en la que se distribuyeron varios kilos de calabacines entre los transeúntes, cada uno envuelto en una tira de papel con breves declaraciones «problemáticas» pronunciadas por políticos locales y que ponen en evidencia posturas reaccionarias, estúpidas, demagógicas o xenófobas (en Eslovenia la expresión popular “vender calabacines” significa “vender la moto”).
El Museo Ciza es el resultado de un workshop que tuvo lugar en el Museo de Arte Contemporáneo Metelkova en Liubliana en mayo de 2012 en el marco de la exposición «Esto no es un museo. Dispositivos móviles al acecho «.
