Vídeo, 4’ 24’’

Projecte realitzat per a la publicació CAPS.A. 11 a la presó

Intervenció en la presó de Mataró, 2011

Vídeo editat amb la col·laboració de Can Xalant, Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró.

Panòptic, -a Adj. Es diu d’un edifici (penitenciari, hospitalari, etc.) construït de manera que des d’un punt del seu interior es pot abastar amb la vista tot sencer.

Dispositiu dissenyat pel pensador anglès Jeremy Bentham el 1791. El panòptic permet al vigilant observar (-opticon) a tots (pan-) els presoners sense que aquests puguin saber si són observats o no.

El filòsof francès Michel Foucault va analitzar detalladament el concepte de panòptic –l’ull que tot ho veu– en la seva obra de 1975 Surveiller et punir: Naissance de la prison (Vigilar i castigar: naixement de la presó).

…Bentham planteja la qüestió en termes de poder: la població com a objectiu de les relacions de dominació. […] N’hi ha prou amb una mirada. Una mirada que vigili, i que cada un, sentint-la sobre si, acabi per interioritzar-la fins al punt de vigilar-se a si mateix…

La presó de Mataró (Elies Rogent, 1858) És la primera presó de l’Estat espanyol construïda segons el sistema panòptic.

2011 – 2015

Curadora: Maral Mikirditsian

41 fotografies sobre paper i maqueta de fusta (2011), vídeo, 46’40” (2015)

“Igual que en totes les ciutats reals, hem construït mesquites, una kasbah i fins i tot un camp de refugiats”. Arick Moré, tinent coronel de les Forces de Defensa d’Israel

Projecte al voltant de Baladia City. Baladia City National Urban Training Center, coneguda també popularment com “Chicago”, és un centre d’entrenament militar situat prop de la base militar de Tze’elim, al desert del Negev, al sud d’Israel. És utilitzat per les Forces de Defensa d’Israel per planificar la guerra en zones urbanes de Gaza, Cisjordània, el Líban i Síria. La instal·lació, que va ser finançada en gran part amb l’ajuda militar dels EUA, és una ciutat model de 7,4 quilòmetres quadrats que consisteix en 1.100 mòduls bàsics que poden ser reconfigurats pels planificadors de la missió militar per representar ciutats àrabs específiques.

La instal·lació Baladia Ciutat Futura, es planteja com un display i arxiu documental que acumula imatges, la majoria produïdes pels propis soldats i trobades a Internet, You Tube i Facebook, i una maqueta de la ciutat recreada a partir de les fotografies de Google Earth.

El 2015, s’incorpora al projecte un vídeo enregistrat a Tel Aviv, en el que tres soldats de l’exercit israelià a la reserva expliquen la seva experiència a Baladia City.

El projecte pretén indagar, irònicament, sobre les paradoxes entre les tendències arquitectòniques desenvolupades a Israel a partir dels 70 en un intent de dotar d’”identitat local” a l’arquitectura –apropiant-se de l’imaginari palestí– enfront de l’”estil internacional” desenvolupat en les primeres dècades del nou estat, i la seva deriva més distòpica: la ciutat simulacre de Baladia City.

* * *

Arran d’una entrevista realitzada per l’arquitecte Eyal Weizman al comandant i instructor del Operacional Theory Reserch Institute de les forces especials d’intervenció de les Forces de Defensa d’Israel, Avi Kokhavi (arquitecte i oficial de carrera, responsable de les operacions militars a la kasbah de Nablus i al camp de refugiats de Balata), Weizman constata amb sorpresa que les bases teòriques utilitzades per l’exèrcit per desenvolupar les noves tècniques militars a la guerra urbana es basen de forma recurrent en textos de Deleuze i Guatari, Bataille i el situacionisme, entre d’altres, i es pregunta per l’ús d’aquestes teories critiques com a “eines” per als pensadors militars, especialment si pensem que habitualment aquests textos són utilitzats com a formes d’oposició critica. També constata com els mateixos instructors utilitzen conceptes i referències de l’arquitectura i l’art contemporani, com nocions desenvolupades per Gordon Matta-Clark o Bernard Tschumi.¹

¹ Eyal Weizman “Walking through wall. Soldiers as architects in the Israeli / Palestinian conflict” a Arxipèlag d’Excepcions, CCCB, Barcelona 2007

………………….

Maquetista: Oriol Poch

Agraïments: Achiya Schatz, Avner Gvaryahu, Shay Davidovich, Breaking the Silence, Miki Kratsman, Nirith Nelson, Martí Peran, ICUB.

*La peça pertany a la Col·lecció del MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Playground (Tatlin a Mèxic)

Mèxic DF, 2011

Produït en el marc del projecte “Mano a mano con el General Cárdenas”. Antimuseo de Arte Contemporáneo, Mèxic DF.

Comissariat per: Tomás Ruiz-Rivas

Rèplica del Monument a la Tercera Internacional dissenyat el 1920 per l’artista soviètic Vladimir Tatlin i mai realitzat, paradigma de l’arquitectura utòpica i símbol de la revolució sempre inconclusa. La rèplica està realitzada en materials, mida i colors que li donin un aire infantil, es converteix en mobiliari urbà, en un joc per a nens.

Instal·lat temporalment als jardins del Parc Espanya (colònia Condesa), a prop del monument al General Cárdenas, militar revolucionari, polític i President de Mèxic (1934-1940). Posteriorment és traslladat i instal·lat de forma definitiva en els jardins del centre cultural Faro de Oriente a Iztapalapa, a la perifèria empobrida de la ciutat de Mèxic.

Instal·lació. 2 maquetes, taula i llum fluorescent.

Arts Santa Mònica, Barcelona. 2010

Projecte produït per a l’exposició “Salvat-Papasseit, poetavanguardistacatala”.

Comissaries: Pilar Bonet i Maia Creus

Joan Salvat-Papasseit, poeta català d’avantguarda i revolucionari, sempre va ser optimista amb el canvi social i en la defensa de l’educació i la cultura com a eines bàsiques de revolta i emancipació.

El 1924, a la edat de 30 anys, moria de tuberculosi en el seu pis fosc i humit del carrer d’Argenteria, Barcelona.

Deu anys desprès, el 1934, durant la República, els membres del GATCPAC (J.L.Sert, B.Subirana i J. Torres Clavé) reben l’encàrrec de la Generalitat de dissenyar el primer dispensari antituberculós (1934-1938) en ple barri del Raval, dins del programa de socialització de l’atenció hospitalària i la lluita contra la tuberculosi. Actuació que s’inscriu en el projecte regenerador i revolucionari de millorar les condicions de vida de les classes treballadores endegat per la Generalitat republicana i secundat per l’avantguarda professional i intel·lectual del país. Intent, però, avortat de forma violenta el 1939 amb la victòria del feixisme.

Aquesta fissura de 10 anys entre la mort del poeta i l’inici de l’hospital esdevé una metàfora tràgica de la distància entre els desitjos i somnis i la possibilitat, sempre precaria, de portar-los a la pràctica.

Dins una habitació totalment blanca una gran taula. Sobre la taula dues maquetes de fusta: la maqueta de la casa del carrer d’Argenteria on va morir Salvat-papasseit i la maqueta del Dispensari Antituberculós del Raval. Situades com a peces aïllades en cada un dels extrems de la gran taula emfatitzen aquesta fissura.

…………….

Maquetista: Oriol Poch

Idensitat #5.

Manresa 2009/2010

Aquest projecte es basa en la construcció d’un “motocarro” semblant al que surt a la pel·lícula “Plácido” de Luis G. Berlanga, rodada el 1961 a Manresa. L’institut Lacetània de Manresa ha integrat al programa pedagògic del seu departament d’automoció la restauració d’un antic vehicle similar al de la pel·lícula. Un cop restaurat i modificat, aquest vehicle es converteix en un “monument commemoratiu” en moviment, un dispositiu irònic i càpsula de memòria critica, que circulant pels carrers evoca el paisatge social de la pel·lícula i el posa en relació amb el context social dels països emergents. El motocarro esdevé, així, un petit dispositiu multimèdia mòbil que pot ser utilitzant per a comunicar i difondre les activitats dels diferents col·lectius de Manresa.

En el projecte hi han participat Jordi Aligué Pujals, Balan Mihaita Catalin, Dima Nicolae Alexandra, Joan Segarra Jordana, alumnes de l’institut Lacetènia tutoritzats pel professor Pere Izquierdo Maria.

Ostende, Argentina, 2009.

Projecte:

Encarregar a un retolista a mà professional una pancarta amb la frase de Walter Benjamin “Viure sense deixar rastre”.

Col·locar la pancarta (anomenadaes “pasacalles” a Argentina) a l’interior d’una casa abandonada a mig construir i deixar-la allà.

A Argentina és habitual -tant per part d’organitzacions polítiques i sindicals per difondre els seus missatges, com per part de particulars per un aniversari, etc ..- encarregar a professionals l’elaboració a mà de pancartes i pintades murals.

Perpinyà, 2008

Projecte de Domènec amb Michaël Barnabé, Séverine Perón, Nicolas Daubanes i Elric Dufau pel pavelló de pediatria de l’Hospital de Perpinyà, la guarderia pels fills del personal de l’hospital i la casa residencia per a pares de nens hospitalitzats.

Projecte realitzat dins el marc del programa públic “Art a l’Hopital”, coordinat per Isabelle Narcy.

Construcció de les marionetes: Joan Hortós, Elena Font i Marina Pineda

Jerusalem, 2007

4 fotografies en color sobre alumini. 45 x60 cm. cada una. Edició de 3.

Quatre imatges nocturnes de Jerusalem, dues del barri palestí de Beit Hanina a l’est de la ciutat i dos de l’oest. Tot i la seva similitud, dues escenes amb foc i dos edificis en la foscor, una lectura atenta fa evident el conflicte i la violència latent de l’ocupació.

En la imatge de foc que correspon al barri palestí podem veure un contenidor de la brossa cremant; tot i que els palestins de Jerusalem paguen els mateixos impostos municipals que els residents jueus, els serveis de recollida d’escombraries de la ciutat no retiren mai la brossa de la zona est. Els veïns es veuen obligats a cremar-la. L’altra imatge de foc correspon a la festa tradicional jueva de lag Ba’omer, als barris de l’oest de la ciutat i a les colònies israelianes s’encenen fogueres i es balla en cercle al seu voltant.

Aquesta aparent similitud també la trobem en l’altre parell de fotografies, dos edificis en la foscor, un, però, abandonat en plena construcció, és com un vaixell encallat en els límits del barri palestí de Beit Hanina, l’altre és una casa d’una zona residencial de l’oest de la ciutat, solament el tendal de la dreta de la imatge ens indica que és un edifici habitat i trenca amb aquesta sensació de fortalesa fantasma.

Museu Nacional do Conjunto Cultural da Republica, Brasília, Brasil. 2007
Comissari: Nicola Goretti

Dos prototips de 220 x 80 x 65 cm. cada un.
Fusta, mantes i objectes de plàstic

Recreació a escala de dos edificis de les illes de cases del sector habitacional de Brasília, anomenades “superquadras”; dissenyades per Lucio Costa. Convertides en prototips de refugi individual pels “moradores da rua”.
Projecte realitzat per a l’exposició Moradias Transitórias. Novos Espaços da Contemporanidade.

Israel/Palestina, 2007

DVD, 22’

imatge, guió i direcció: Domènec i Sàgar Malé

Edició vtr: Kilian Estrada

Producció executiva: Sàgar Malé i Marta Ramoneda
Han intervingut: Jaffar Istayeh, Marta Ramoneda, Jamil Sawalmeh. Refugiats a Ramallah, en els camps de refugiats d’Al Fara’a i Balata
Agraïments: Farid Liftawi, Ze’ev Maor, Associació de Refugiats de Lifta
un documental de MAPASONOR
Mapasonor ACD 2007

Cinc entrevistes a diferents palestins que des de fa 59 anys viuen en camps de refugiats, al final de cada entrevista els refugiats mostren a la càmera un cartell amb el nom del seu poble d’origen. El següent pla mostra aquest lloc en l’actualitat. El 1948 les Nacions Unides decideixen dividir el territori de Palestina en dos per crear en una de les parts Israel, un estat per al poble jueu reivindicat pel moviment sionista. En comptes d’integrar el poble nadiu palestí al nou estat jueu, les milícies sionistes van expulsar de les seves terres prop d’un milió de palestines i palestins que es van convertir en refugiats. Israel va demolir la major part dels pobles palestins originals i va esborrar del mapa els seus noms. Des de fa 59 anys un milió de palestins i els seus descendents viuen en camps de refugiats dins dels Territoris Palestins Ocupats i en països àrabs veïns. Israel celebra el dia de la independència el mateix dia que Palestina commemora la Nakba (la desgràcia).

Veure vídeo:

http://vimeo.com/66678603