2015
DVD, 30’
direcció: Domènec i Sàgar Malé
Guió: Sàgar Malé, Kilian Estrada, Domènec
Càmera: Maria Acázar, Maria Cilleros, Kilian Estrada, Sàgar Malé
Edició: Kilian Estrada
Veu: Mònica Subirats
Producció: Mapasonor
Text: ‘La cua del monstre’Ariella Azoulay i Adi Ophir
un documental de MAPASONOR
Mapasonor ACD 2015
Avinguda Icària, Barcelona, 2015
Curadora: Andrea Rodriguez Novoa
Curatorial Clube
13.02.15
Icària és una illa imaginada pel filòsof i socialista utòpic francès Étienne Cabet en el seu llibre «Voyage en Icarie» (1839), en el qual mostra un model social antagònic al capitalisme. Un dels seguidors catalans d’aquest projecte icarià, serà l’enginyer Ildefons Cerdà, autor de l’Eixample barceloní i que va donar nom a l’Avinguda homònima.
Ildefons Cerdà, admirador, més o menys en secret, de les idees utòpiques de Cabet, en record d’aquesta comunitat, en el seu Pla urbanístic de Barcelona —que en definitiva era una proposta igualitària— va preveure anomenar Avinguda d’Icària la via abans anomenada Camí del Cementiri del Poble Nou; fins i tot en alguns dibuixos i plànols assenyala tota una gran zona del Poble Nou sota el nom d’Icària.
···········
A les 12:30 d’un dissabte ens donem cita a la cruïlla de l’Avinguda Icària i el carrer Marina de Barcelona. Recollim algunes pedres al voltant i a les 13:00 comencem un recorregut per l’avinguda cap al Cementiri General de Barcelona, al Poble Nou. Durant el recorregut l’artista distribueix tres-centes fotocòpies A4 en blanc i negre amb el text:
« Icària no és una avinguda.
https://voyageenicarie.wordpress.com ».
Després, vàrem recórrer de nou l’avinguda fins al punt d’origen observant les còpies dipositades. Alguns papers aguantaran aquí fins a un dia laborable, fa vent i alguns altres ja han començat a volar. Són les 15:15.
Proposta de “restauració” de l’enderroc del monument al General Prim, Parc de la Ciutadella, Barcelona.
Nonument, MACBA, Barcelona, 2014
Comissaris: Josep Bohigas i Bartomeu Marí.
Una producció de MACBA, Barcelona.
Maqueta de fusta i impressió digital.
Edició de 3
El 18 de març de 1871 el poble de París, alçat en armes, instaura la Comuna. el 16 de maig el govern revolucionari enderroca la columna Vendôme. el monument, erigit per Napoleó per celebrar la seva victòria a la Batalla d’Austerlitz, va ser considerat pels revolucionaris “un monument de barbàrie, una afirmació del militarisme, un insult permanent als vençuts i un atemptat a la fraternitat”.
Després de la derrota de la comuna per les forces de la reacció, el govern de la república sota la presidència del general Mac-Mahon, farà reconstruir la columna.
El 1882 les autoritats de Barcelona decideixen erigir un monument al General Prim, militar i polític, responsable del bombardeig a la ciutat i de l’esclafament de la revolta popular de la Jamància el 1843, i de la brutal repressió contra els esclaus africans el 1848, quan era capità general de Puerto Rico. el monument es va inaugurar el 25 de maig de 1887.
El 20 de desembre de 1936, ens els primers mesos de la Guerra Civil i en ple procés revolucionari, les Joventuts Llibertàries de Gràcia enderroquen el monument.
El 1948 les autoritats municipals franquistes decideixen reconstruir el monument i encarreguen a l’escultor Frederic Marès la realització d’una còpia de l’escultura original, obra de Lluís Puiggener.
El 1871 el govern de la Comuna de París (segons Marx la primera insurrecció proletària autònoma), en un acte d’iconoclàstia política altament simbòlic, enderroca la Columna Vendôme. El 1936, en ple procés revolucionari, les Joventuts Llibertàries enderroquen el monument al General Prim.
La iconoclàstia política com una forma d’expropiació del patrimoni simbòlic del Poder i de construcció d’espai públic.
…………….
Maquetista:
Oriol Poch
crèdits fotogràfics:
Pérez de Rozas, 1936. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Josep Brangulí, 1936. Arxiu Nacional de Catalunya
*L’edició 2 de 3, pertany a la col·lecció del MRAC Musée Régional d’art Contemporain Occitanie, Sérignan, França.
Projecte per a la Web, 2014
En el marc del cicle A la intempèrie. Tres narratives de la fragilitat contemporània: Isabel Banal, Domènec, Toni Giró, a cura de Jordi Font.
Container. IGAC
El projecte consisteix en una cartografia intervinguda dels Territoris Palestins Ocupats a partir de Google Maps (1). S’han capturat de la pantalla de l’ordinador centenars d’imatges de fragments de territori (a 200 metres de distància del terra) i recompostes com un trencaclosques per a construir una immensa imatge aèria. Un material aconseguit amb una tecnologia d’origen militar (la fotografia per satèl·lit i la geolocalització) inicialment restringida, que avui és accessible per a tothom en el web. Però tota aquesta sobreinformació, tota aquesta pretesa «hipervisibilitat» amaga, de fet, la lògica de l’ocupació israeliana. La intervenció al mapa, en una sort de cartografia inversa, consisteix en esborrar manualment, de forma pacient, tot rastre palestí i deixar només visible la teranyina d’assentaments, bases militars (2) i rutes exclusives per a israelians que travessen tot el territori i n’impossibiliten el seu normal funcionament com a país. En ser esborrats, els palestins es fan visibles en la seva condició de «nuda vida» en un espai buit de dret, en un estat d’excepció permanent.
1/ Els documents filtrats per Edward Snowden han revelat que Google Maps és part de l’entramat de vigilància mundial operat per diverses agències d’intel·ligència occidentals.
2/ Algunes de les instal·lacions militars no apareixen en les imatges de Google Maps, ja que són deliberadament esborrades o camuflades per “raons de seguretat”.
2013 / 2018
comissari: Àlex Mitrani.
Sèrie de 20 imatges, copia digital sobre alumini. 45 x 60 cm c/u
Edició de 3
Una producció de MAC Mataró Art Contemporani (2014) i MACBA (2018).
Després de la guerra civil centenars de milers de presoners republicans van ser condemnats a treballs forçats. En Terri de Mataró explica a les seves memòries, sobre la seva experiència als Batallons de Treballadors Castigats: “Vaig viure escenes d’una violència vermella, borratxeres èpiques, crueltats filles del caprici. Vaig ser a tocar de la degradació humana. A l’Àfrica vaig desitjar morir com mai no ho havia desitjat.” Nombroses infraestructures públiques i edificis estatals, del Canal de Guadalquivir al sinistre Valle de los Caídos, van ser construïts per l’estat o per empreses privades amb la concessió pertinent, emprant una mà d’obra captiva i barata.
Francisco Prieto-Moreno, escrivia la presentació de l’apartat d’arquitectura al catàleg de la III Bienal Hispanoamericana de Arte, celebrada a Barcelona el 1955: “lo que necesita ahora [la arquitectura] es solamente el genio creador del individuo”. Francisco Prieto Moreno, que entre d’altres càrrecs, tindria responsabilitats dins el Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, defensava, amb una retòrica idealista i farragosa, una estètica tradicionalista. Però, sobretot, la seva frase sobre la genialitat de l’arquitecte és un exemple del cinisme pervers del discurs franquista, on la propaganda amagava la repressió feroç i un pompós heroisme protegia la més ignominiosa infàmia.
Perfectament delineats, traçats amb claror lluminosa, Domènec ens ofereix un catàleg tant precís com inquietant, d’algunes de les obres que es van fer amb el sacrifici de presoners republicans. El color negre que ha triat per aquests plànols prolonga la foscor existencialista i reivindicativa de l’abstracció informalista, però enllaça també amb la tradició de l’Espanya negra. En l’objectivitat i el contrast, en la freda i incòmoda catalogació, se’ns revela el rastre arquitectònic d’un crim humà i polític.
Àlex Mitrani.
*La edició 3 de 3 sencera (20 imatges) de la peça “Arquitectura Española, 1939-1975” pertany al Museu de Mataró (Col·lecció Nacional d’Art Contemporani)
2013
Maqueta de fusta i cadires de fòrmica.
Intervenció en el interior de la Casa Capell, Mataró, dins el projecte “Modernitat Amagada”.
Conversation Piece és un terme utilizat per a designar un tipus de pintures del segle XVIII, i podria traduir-se com «retrats de conversa», però també com “tema de conversa”. Les conversation pieces són retrats de grups de familiars o amics dedicats a la conversa en entorns domèstics. Amb el temps, però, aquest terme ha derivat cap a la definició de qualsevol objecte, o peça, que per la seva condició insòlita provoca un debat.
La peça Conversation Piece: Narkomfin col·loca dues cadires de fòrmica, típiques dels espais domèstics dels anys 50 i 60, encarades, i una maqueta de l’edifici d’habitatge social Narkomfin fent de pont entre elles: un objecte insòlit que provoca una conversa. Als anys 30, Le Corbusier viatjà a la Unió Soviètica per conèixer els experiments radicals de col·lectivisme i habitatge social endegats pels joves arquitectes russos, i el Narkomfin és l’edifici més emblemàtic d’aquestes experiències abortades per l’estalinisme. De les converses sobre els èxits i fracassos d’aquests experiments socials, Le Corbusier en traguè les lliçons pel seu gran projecte de vivenda col·lectiva: la Unité d’Habitation de Marsella. I ella mateixa, la Unité, la podríem fàcilment imaginar convertida en una “conversation piece” al despatx de Jordi Capell i de molts dels arquitectes compromesos del seu temps.
*Propietat de: Col·lecció “La Caixa” Art Contemporani
GIF, projecte per la web d’Arts Coming.
2013
El 1871 –durant la que Marx va denominar primera insurrecció proletària autònoma– el poble de París aixecat en armes instaura la Comuna sobre la base de principis anarquistes i socialistes. Una de les primeres accions del govern revolucionari va ser un acte d’iconoclàstia política altament simbòlic: la demolició de la Columna Vendôme. La columna, que es va erigir per ordre de Napoleó Bonaparte per celebrar la seva victòria en la batalla d’Austerlitz i per honrar la glòria de l’armada imperial, era considerada per la Comuna “un monument a la barbàrie, una afirmació del militarisme, un insult permanent dels vencedors als vençuts, i un atemptat contra la fraternitat.”
Després de la derrota de la comuna per les forces de la reacció, el 1873 el nou president de la República va fer reconstruir la columna.
Viatge a Icària
Ingràvid, Figueres, 2012
Rètol pirotècnic i estructura de fusta, 840 x 300 x 150 cm.
Taula amb documents
Una producció d’Ingràvid.
Vídeo (2’43”) produït amb la col·laboració de Can Xalant, Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró.
Veure el vídeo:
http://vimeo.com/115176342
Viatge a Enlloc
Enlloc és, en la retòrica pròpia de la modernitat, l’espai de la utopia (del grec ou, “no” i topos, “indret”, literalment: “enlloc”). Sempre instal·lat enllà de l’horitzó, en un esdevenidor perpetu, irrealitzable. A meitat del segle XIX el filòsof francès i socialista utòpic Étienne Cabet va exposar les seves idees a Voyage en Icarie, una novel·la inspirada en la Utopia de Thomas More, i que planteja una futura societat justa i igualitària on no hi ha ni propietat ni moneda.
El projecte icarià va tenir un gran ressò en els ambients obreristes de Catalunya; un dels més destacats seguidors fou el figuerenc Narcís Monturiol.
El 1848, seguint la crida de Cabet, un grup d’expedicionaris, entre els quals n’hi havia alguns de catalans, partí cap a Texas per construir Icària; finalment l’efímera aventura resultà un tràgic fracàs.
La intervenció pretén restituir i “il·luminar” de forma poètica la memòria històrica d’uns fets i unes persones que en el s. XIX , en plena expansió del capitalisme salvatge, a més de lluitar per la millora de les condicions de vida, s’atreveixen a imaginar societats alternatives i intentar portar-ho a la pràctica.
Instal·lar a la Rambla de Figueres, a prop del monument a Narcís Monturiol, un rètol pirotècnic, text lluminós que il·lumina de manera efímera aquest intent utòpic: Voyage en Icarie.
En paral·lel es desplega una “petita biblioteca icariana”, un senzill display que reculli material, documents, textos, imatges, de l’aventura icariana, així com d’altres projectes utòpics de l’època i informació de col·lectius que avui intenten construir plataformes socials alternatives al sistema capitalista.
Més sobre Icària:
http://www.curatorialclube.com/Domenec
2012
Edició per Arts Coming
50 unitats
Fusta de faig i vernís. 30 x 8 x 10 cm
Aquesta obra inclou cronograma i manual de montatge.
L’any 2002, Domènec va realitzar una reproducció a escala del monument a Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i els Espartaquistes assassinats per la policia alemanya el 1919. Un monument dissenyat per Mies van der Rohe el 1928 i destruït pels nazis el 1933. El monument original de l’arquitecte racionalista tenia sintaxi constructivista i estava dedicat als dirigents de la revolució proletària alemanya, dos motius per ser enderrocat per l’Estat nazi i una gran al·legoria sobre el naufragi del projecte polític de la Modernitat. L’obra de Domènec, basada en aquest episodi, es titulava Existenzminimum i convertia el monument en un petit habitacle portàtil que ens retornava a la memòria de la història recent d’Europa des de la infelicitat del present.
Aquesta obra es va instal·lar al parc de la Devesa de Girona i posteriorment a l’interior de la Fundació Espais. Més tard, el 2010, la mateixa construcció va formar part de la exposició Modernologies al MACBA (Barcelona), aportant lectures transversals sobre el pas del temps i les convulsions polítiques dels moments crucials del passat. Ara, sense renunciar a la seva significació política, l’estructura adopta una escala més reduïda convertida en un joc de construcció que permet seguir activant lectures crítiques. Les peces de fusta que hem de manipular contenen una profunda reflexió sobre l’estètica de la resistència, a l’abast de tots.
La mà del treballador
Helsinki, 2011 -2012
Vídeo instal·lació, 46’
Sèrie fotogràfica, 8 fotos, 70 x 50 cm. cadascuna.
Maqueta de Kulttuuritalo. Fang cuit.
Documents i fotografies de l’arxiu Kansan Arkisto.
Rakentajan Käsi,The Worker’s Hand. Kaapelin Galleria, Helsinki, 2012
L’exposició “La mà del treballador” (Rakentajan Käsi) presenta una nova instal·lació de Domènec, que busca tornar a examinar la història oblidada de Kulttuuritalo (La Casa de la Cultura), edifici dissenyat per Alvar Aalto y construït entre 1952-58, en el que llavors era el barri obrer de Kallio, a Hèlsinki. La instal·lació és el resultat d’una investigació en col·laboració amb Jon Irigoyen, curador resident a Hèlsinki. El projecte va ser ideat i realitzat durant la residència artística de Domènec al HIAP de Suomenlinna en la tador de 2011 i l’estiu de 2012.
Kulttuuritalo és un complex cultural que conté una sala de concerts, oficines, un teatre i una biblioteca. Un projecte encarregat pel SKP (Partit Comunista de Finlàndia), i en gran part construït per voluntaris. L’exposició se centra en els treballadors voluntaris, sindicalistes i simpatitzants de l’esquerra que van respondre a la crida del SKP per construir una “casa per a tots els treballadors” i van lliurar més de 500.000 hores de les seves vides a la realizació del projecte.
Revisant la història de la construcció de Kulttuuritalo, el projecte de Domènec té com a objectiu recuperar la memòria dels treballadors voluntaris que van participar en la construcció col·lectiva d’aquest símbol de la modernitat i icona del movimient obrer finlandès. Alhora, el projecte aborda la bretxa històrica entre l’època en què Kulttuuritalo va ser encarregat pel SKP, i el moment present, quan l’edifici s’ha transformat en un monument arquitectònic despullat de la seva càrrega ideològica. Un intent de reviure el passat que pretén reflexionar sobre el col·lapse del projecte modern i en la manera com experimentem el temps històric.
………
“Anàvem a ajudar a les nits després del nostre treball o els dies lliures. Teníem una gran il·lusió d’aconseguir una Casa de la Cultura pròpia. Era un projecte que ens semblava molt especial: un edifici dissenyat per un famós arquitecte i construït per voluntaris de l’esquerra. Molts pensaven que l’edifici mai s’arribaria a acabar, perquè era un projecte organitzat pel moviment obrer “
Fragment de la conversa amb Riitta Suhonen de 73 anys que, quan en tenia 15, va participar com a voluntària en la construcció de Kulttuuritalo, dissenyat per Alvar Aalto.
………
Gràcies a:
HIAP, Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró, l’Institut Ramon Llull, CoNCA, Ambaixada Espanyola a Finlàndia, Pixelache Festival, l’Associació de Pensionistes (Eläkeläiset ry), Pirjo Kaihovaara, Tiina Rajala, José M. Sánchez, Ernest Borràs, Berta Julibert.
Un agraïment especial a:
Kansan Arkisto i als voluntaris de Kulttuuritalo: Eine Kauppila, Osmo Halenius, Kerttu Laine, Antero Koski, Matti Lääperi, Toivo Lindroos, Elbe Novitsky, Irja Pesonen, Sisko Salonen, Petteri Sosoi, Riitta Suhonen, Tapio Rajala, Veijo Sinisalo.