Construir, esperar, pensar. Domènec, beinahe nichts. Xavier Antich

(Text publicat en la monografia Domènec. Domèstic, ACM 2001)

 

S’ha repetit tant, i tantes vegades fora de context, el lema de Mies van der Rohe, less is more [menys és més], que ha acabat servint, sovint, no només per a pensar allò específicament modern de l’arquitectura del XX i per a oferir la clau teòrica de l’art minimal, sinó fins i tot per a atorgar legitimitat estètica a noves formes de restauració gastronòmica o a influents tendències en el vestir, per no parlar de la desideologització de certs projectes polítics o de l’afebliment del discurs filosòfic. No s’ha recordat, però, amb la mateixa insistència, aquella altra frase amb la qual Mies acostumava, de forma potser més punyent, a pensar la seva pròpia aventura arquitectònica: beinahe nichts [gairebé res]. Aquesta negligència de la citació selectiva no és pas innòcua: palesa la lectura que habitualment hom ha fet, del moviment modern en arquitectura, en termes més aviat esteticistes, com una decidida depuració formal de l’ornament i com una abstracció, més o menys geometritzadora, dels materials constructius; en suma, com una aposta essencialista i descarnada emparada en un cert ascetisme artístic. Des de la crítica nietzschiana als ideals ascètics, però, sabem que qualsevol ascetisme passa per convertir l’exterioritat en no-res, desertitzant-la per un replegament en la interioritat: per això l’art és, segurament, com també creia Nietzsche, la més radical forma de subversió dels ideals ascètics o, formulat positivament, el camí per a recuperar l’exterioritat.

I, tanmateix, amb aquesta caracterització essencialista i ascètica del moviment modern, potser s’ha menystingut el component constitutivament perillós d’aquest Abgeschidenheit [desprendiment] contemporani: el seu acostament als confins en els quals fins i tot l’obra podria desaparèixer, vorejant el silenci i el buit i acostant-se al no-res fins a l’extrem del gairebé res. Sense aquesta «posada-en-risc», el despullament corre el perill de ser un recurs merament formal, una nova forma d’ornamentació. Adorno ho va advertir de forma lúcida quan va assenyalar que les obres d’art radicalment modernes són les que s’acosten perillosament al silenci: és a dir, les que corren el risc, en el procés d’aplicació de la lògica de la descomposició, d’acostar-se al lloc en què l’obra mateixa corre el perill de deixar de ser-ho, el perill de deixar d’ésser.

No és impertinent començar amb aquesta deriva per obrir una reflexió entorn de l’obra de Domènec, marcada des del començament per una recurrència temàtica del diàleg amb l’arquitectura del moviment modern (especialment amb Alvar Aalto i Le Corbusier) i per un acostament als límits perillosos del silenci del qual parlava Adorno. Penso, especialment, en dues de les obres de Domènec que, en certa mesura, concentren, al meu entendre, bona part de les seves preocupacions artístiques: 24 hores de llum artificial i Ici même (dins de casa), dos projectes que, d’altra banda, reuneixen i prossegueixen, com en una mena d’avenços i retrogradacions, d’altres treballs sorgits de la mateixa preocupació.

24 hores de llum artificial, com és sabut, recrea, a escala real, una habitació de l’hospital de Paimio d’Alvar Aalto, reduïda gairebé a pura estructura abstracta, en un espai il·luminat de forma ininterrompuda per una llum blanca que el configura sense ombres i sense veus ni sorolls: lloc clínic en estat pur. És cert que aquesta obra és una relectura arquitectònica en clau artística i, en certa mesura, també, emparant-se en l’estratègia de la citació, un palimpsest: en aquest sentit, retorna a Aalto i, al mateix temps, l’esborra. La paradoxa no em sembla gratuïta: precisament l’obra d’Aalto, seduïda pel món de la naturalesa viva com una metàfora de l’arquitectura, és l’espai escollit per Domènec per a plantejar un treball sobre el lloc més a prop de la idea d’atopia d’un, posem per cas, Peter Eisenman. El lloc clínic de Paimio, món dins del món, lloc dins de l’espai, esdevé, per la radical intervenció de Domènec, una intervenció clínica sobre la clínica, un no-lloc que s’afirma precisament per mitjà d’allò que nega: hi ha, aquí, de forma exemplar, un impuls molt proper, per la implosió de les contradiccions, a l’Aufhebung hegeliana, encara que, més que parlar de superació dialèctica de l’aquí i l’ara en una síntesi superior d’espai i temps, caldria referir-s’hi en termes de desconstrucció de l’aquí i de l’ara per la mostració pura d’un lloc sense espai i fora del temps. La diferència no és pas banal: des de Foucault sabem que el sorgiment de la clínica comporta una subversió de la mirada i la nova creació d’un espai.

Avui sabem que qualsevol obra d’art també és, a més de moltes altres coses, un discurs sobre l’art: que tota obra és escriptura enigmàtica (el codi de la qual s’ha perdut i el sentit de la qual està fundat sobretot en aquesta pèrdua) i, al mateix temps, lectura, és a dir, crítica, interpretació. Domènec no se n’amaga, sinó que converteix la lectura en un acte explícit i, per obra de la distància operada respecte del referent, fins i tot, podríem dir-ne, pròpiament, irònic. D’una ironia com la que batega en els silencis de Beckett, quan les paraules callen o quan, precisament per ser paraules no dites, més parlen: com aquells silencis que ocupen, en les seves peces teatrals, més temps -i més espai- que no pas les paraules dites. D’altra banda, hi ha, com en tota lectura, una vocació de comentari (llegir és interpretar, legen és aus-legen), però que no condueix a una sacralitzacio substancialista d’allò comentat (el llibre, l’obra), sinó al seu esborrament: de fet, qualsevol lectura esborra el llibre llegit, com l’habitació de 24 hores de llum artificial esborra les habitacions de Paimio. Cada lectura s’inscriu en allò llegit fins a esborrar-ho. Ho sabia Maurice Blanchot i ens ho recorda, recentment, Marc-Alain Ouaknin: judaisme consubstancial a qualsevol acte de lectura. La primera actitud davant de la tradició és la impugnació.

Foucault ho va formular, també amb precisió, precisament al pròleg d’El naixement de la clínica. Una arqueologia de la mirada clínica, un text que no ens sembla arbitrari de recordar aquí: “En els nostres dies, [la possibilitat d’una crítica i la seva necessitat] estan vinculades -i el Nietzsche filòleg n’es testimoni- al fet que hi ha un llenguatge i que, en les incomptables paraules pronunciades pels homes -siguin raonables o forasenyades, demostratives o poètiques- hi ha pres cos un sentit que cau a sobre de nosaltres, que condueix la nostra ceguesa, però que espera en l’obscuritat la nostra presa de consciència per sortir a la llum i posar-se a parlar. Estem consagrats històricament a la història, a la construcció pacient de discursos sobre discursos, a la comesa d’escoltar allò que ja ha estat dit. És fatal, per això mateix, que no coneguem cap altre ús de la paraula que el del comentari? Aquest darrer, de fet, interroga al discurs sobre allò que aquest diu i ha volgut dir, prova de fer sorgir aquest doble fons de la paraula, en què ella es troba en una identitat amb si mateixa, que se suposa més propera a la seva veritat; es tracta, enunciant allò que ha estat dit, de tornar a dir allò que mai no ha estat pronunciat”. Per això, comentar, exercint aquesta forma de crítica que és tota lectura com a relectura, és admetre un residu, necessàriament no formulat, d’aquell pensament que el llenguatge (també el llenguatge de l’obra) ha deixat en l’ombra; i, per això, comentar suposa que això no dit dorm en la paraula de l’obra i que, interrogant-lo, hom pot fer-lo parlar encara que no estigui explícitament significat.

En aquest sentit, eliminar les ombres és, en 24 hores de llum artificial, una estratègia plàstica per a forçar allò ja dit (en Aalto, en el moviment modern, en l’arquitectònica clínica del segle) perquè digui allò no pronunciat. En aquest sentit, també, hi ha en la recurrència que porta Domènec a tornar i retornar, un cop i un altre, als espais de Paimio, la consciència d’un inexpressat que no es deixa «des-vetllar» d’un cop i ja per sempre, sinó d’un fons o residu que només en la relectura interminable pot ser explorat en el seu enigma. L’obra de Domènec és, així, un lúcid exercici de crítica i, per això, d’escriptura plàstica d’un sentit que només es deixa recórrer en el seu desplegament com a obra. Si l’aparició de la clínica suposa una subversió de la mirada és perquè desplaça el límit entre allò visible i allò invisible (fins aleshores): quan Domènec torna al sanatori de Paimio -i ho fa com qui intervé clínicament en la clínica- subverteix, novament, aquella distinció, redesplaçant-la cap a altres llocs i fent-hi emergir uns altres espais. L’espai de 24 hores de llum artificial. Si amb l’aparició de la clínica, el mal, la contranatura i la mort surten a la llum, són portades a la llum en un nou espai que permet el naixement d’una nova mirada (“allò que era fonamentalment invisible s’ofereix de sobte a la claror de la mirada” -escriu Foucault), Domènec, amb la seva intervenció, que és una relectura que esborra el text i l’obra en els quals la seva obra, com a text, s’inscriu, desequilibra, novament, aquell fons sobre el qual la mateixa clínica -com a metàfora de la mirada moderna- està fundada. Amb això, per desocupació de l’espai i per la confrontació amb el silenci, dóna a veure allò no vist, dóna a llegir allò no escrit. D’aquí, potser, d’aquest desplaçament dels límits, n’emergeix un nou espai, certament «in-quietant», i una nova mirada. La clínica de la clínica, l’espai de l’espai, la llum de la llum: mirada de la mirada. Reescriptura que és un esborrament.

 

 

* * * * *

 

 

Proust havia escrit a Contre Sainte-Beuve que l’escriptor inventa, dins de la seva llengua, una llengua nova, una llengua estrangera, perquè porta la llengua fins a aquell extrem en què la llengua delira, fent-hi veure, a través d’ella, allò que mai abans s’hi havia vist, encara que hom no hagués deixat de mirar-lo. Per això, l’escriptura del deliri és una escriptura de la visió, de la mateixa manera que la visió del deliri, que porta les imatges (ja vistes) fins a l’extrem en què esdevenen també imatges estrangeres, és una visió de l’escriptura. D’això, precisament a Crítica i clínica, Deleuze n’extreu una lliçó: quan el llenguatge cisella en el seu interior una llengua estrangera, produeix un esclat en els confins del llenguatge. Aleshores, “quan el deliri es torna estat clínic, les paraules ja no desemboquen en res, ja no s’escolta res ni s’hi veu res a través seu, llevat d’una nit que ha perdut la seva història, els seus colors i els seus cants”. La nit blanca de 24 hores de llum artificial, sense història perquè queda esborrada, sense colors ni sorolls: com l’escriptura amb llum artificial de Derrida, única manera de sortir fora a través del replegament dins de l’escriptura del text, de la imatge. Pura emergència de l’exterioritat en la interioritat de l’obra (l’escriptura). Paimio portat cap a la seva pròpia exterioritat per un replegament en l’interior de llum artificial, el fora de dins. Encara Deleuze: “Qualsevol obra és un viatge, un trajecte, però que només recorre tal o qual camí exterior en virtut dels camins i les trajectòries interiors que la composen, que constitueixen el seu paisatge o el seu concert”. Domènec: escriptura sobre l’escriptura, imatge de la imatge: desplaçament.

* * * * *

Reflexió sobre l’arquitectura, la de Domènec, que és un acostament, també, al silenci de l’espai: allí on l’espai es converteix en invocació de formes i d’uns altres espais, d’una aspiració utòpica, també, esdevinguda, amb el pas del temps, pura estructura despullada de política. Policia -la dels sanatoris, la del discurs sobre la salut- dels espais que substitueix la política dels espais: espais construïts per a habitar que acaben sent espais per a confinar. Espais de confins plens del soroll d’una excentricitat molesta: d’aquí, la recuperació, per Domènec, del silenci d’uns espais que el temps ha convertit en muts. D’aquí, la llum artificial per a escriure (Derrida) i per a convertir el text i l’obra en un espai desconstruït: única possibilitat d’habitar, en l’espera, espais que reclamen ser rellegits.

Deplaçament cap a dins dels espais de l’arquitectura moderna per obrir uns altres espais: possibilitat d’una imatge que neix del desplaçament i que inaugura una temporalitat nova per als espais. Temporalitat llançada endavant per un retorn enrera, com a reescriptua i esborrament del passat. L’exterioritat ja és present a 24 hores de llum artificial, pura interioritat desconstruïda, pur desplaçament. Un lloc i Ici même (dins de la casa), al contrari, provoquen l’esclat de l’interior en el si de l’exterioritat que habiten, i obren un espai estàtic, paradoxalment, en el circuit del desplaçament. Paradoxes de Domènec: cartografia d’unes obres que capgira la cartografia real dels espais i dels temps de les obres.

* * * * *

El diàleg de Domènec amb Le Corbusier y la seva unité d’habitation és el nucli dels treballs que giren al voltant de Un lloc i, especialment, de Ici même (dins de casa). En la intervenció de la marquesina d’una estació d’espera, Domènec ha portat a l’exterior la reflexió sobre l’espai interior, clínic, en llum artificial, que havia desplegat a 24 hores de llum artificial. Amb això, ha retornat al Lebenswelt [el món de la vida] la seva descontrucció de l’espai fundat en les categories modernes. I ho ha fet, també aquí, i potser encara de forma més accentuada, amb un cert distanciament irònic: convertit alhora en plafó publicitari i en lloc d’espera. Un altre cop, l’espai del silenci, aquí enmig del soroll urbà, com un espai dins de l’espai que inaugura un temps dins del temps: el temps de l’espera a través de la construcció pensada per habitar.

Heidegger habia escrit, en un text fonamental, Construir, habitar, pensar, que l’espai no és un continent absolut i neutre en el qual les coses són, sinó allò que les coses obren. Les obres que són construccions no ocupen l’espai, sinó que l’obren: el fan i el despleguen a partir d’aquella estratègia plàstica que és un pur «espaciar». L’obra posa en lloc un obrir l’espai a partir d’ella, perquè l’espai només es visible i, com a tal, comprensible, en tota la seva dificultat, en la mesura que alguna cosa (aquí, l’obra) el mostra, fent-lo emergir de la seva inexistència i de la seva invisibilitat. Ici même (dins de casa) mostra l’espai urbà confrontant-lo a les seves pròpies paradoxes: espai per a habitar que és pura cruïlla sense habitants, lloc que no porta enlloc, utopia com a propaganda, fora que és un dins, dins que ocult només es pot mostrar fora. Construir per a esperar, que és una forma d’habitar, i per a pensar, que és també una forma d’esperar.

Marquesina de l’espera en el lloc que impossibilita l’espera: per habitar allí on el pensar és més dificil. I arribar, des de la perspectiva ontològica de l’obra, a un gairebé res: allí on l’obra busca ser desapercebuda com a obra, allí on el mirar és interpel·lat per ser dut, també ell, fins a la seva desconstrucció.

I, en última instància, amb una recurrència precisa i metronòmica, només un soroll, també un gairebé res que acaba sent el soroll d’una absència, el soroll d’una traça. L’absència dels cossos a 24 hores de llum artificial, l’absència d’esperants a Un lloc i a Ici même (dins de casa). Absència i pura traça d’un no-res que no acaba de fer-se present però que, tanmateix, és ben visible. Només un soroll: el líquid (la llet) vessat en un got, la glopada, l’engolida, vessament, glopada, engolida, vessament, glopada, engolida, vessament, glopada, engolida, ….

Xavier Antich
(Domènec. Domestic, 2001)

Playground (Tatlin en México)

Playground (Tatlin a Mèxic)

Mèxic DF, 2011

Produït en el marc del projecte “Mano a mano con el General Cárdenas”. Antimuseo de Arte Contemporáneo, Mèxic DF.

Comissariat per: Tomás Ruiz-Rivas

Rèplica del Monument a la Tercera Internacional dissenyat el 1920 per l’artista soviètic Vladimir Tatlin i mai realitzat, paradigma de l’arquitectura utòpica i símbol de la revolució sempre inconclusa. La rèplica està realitzada en materials, mida i colors que li donin un aire infantil, es converteix en mobiliari urbà, en un joc per a nens.

Instal·lat temporalment als jardins del Parc Espanya (colònia Condesa), a prop del monument al General Cárdenas, militar revolucionari, polític i President de Mèxic (1934-1940). Posteriorment és traslladat i instal·lat de forma definitiva en els jardins del centre cultural Faro de Oriente a Iztapalapa, a la perifèria empobrida de la ciutat de Mèxic.

 

 

Interrupcions. 10 anys, 1.340 metres

Instal·lació. 2 maquetes, taula i llum fluorescent.

Arts Santa Mònica, Barcelona. 2010

Projecte produït per a l’exposició “Salvat-Papasseit, poetavanguardistacatala”.

Comissaries: Pilar Bonet i Maia Creus

 

Joan Salvat-Papasseit, poeta català d’avantguarda i revolucionari, sempre va ser optimista amb el canvi social i en la defensa de l’educació i la cultura com a eines bàsiques de revolta i emancipació.

El 1924, a la edat de 30 anys, moria de tuberculosi en el seu pis fosc i humit del carrer d’Argenteria, Barcelona.

Deu anys desprès, el 1934, durant la República, els membres del GATCPAC (J.L.Sert, B.Subirana i J. Torres Clavé) reben l’encàrrec de la Generalitat de dissenyar el primer dispensari antituberculós (1934-1938) en ple barri del Raval, dins del programa de socialització de l’atenció hospitalària i la lluita contra la tuberculosi. Actuació que s’inscriu en el projecte regenerador i revolucionari de millorar les condicions de vida de les classes treballadores endegat per la Generalitat republicana i secundat per l’avantguarda professional i intel·lectual del país. Intent, però, avortat de forma violenta el 1939 amb la victòria del feixisme.

Aquesta fissura de 10 anys entre la mort del poeta i l’inici de l’hospital esdevé una metàfora tràgica de la distància entre els desitjos i somnis i la possibilitat, sempre precaria, de portar-los a la pràctica.

Dins una habitació totalment blanca una gran taula. Sobre la taula dues maquetes de fusta: la maqueta de la casa del carrer d’Argenteria on va morir Salvat-papasseit i la maqueta del Dispensari Antituberculós del Raval. Situades com a peces aïllades en cada un dels extrems de la gran taula emfatitzen aquesta fissura.

…………….

Maquetista: Oriol Poch

 

 

Motocarro

Idensitat #5.

Manresa 2009/2010

Aquest projecte es basa en la construcció d’un “motocarro” semblant al que surt a la pel·lículaPlácido” de Luis G. Berlanga, rodada el 1961 a Manresa. L’institut Lacetània de Manresa ha integrat al programa pedagògic del seu departament d’automoció la restauració d’un antic vehicle similar al de la pel·lícula. Un cop restaurat i modificat, aquest vehicle es converteix en un “monument commemoratiu” en moviment, un dispositiu irònic i càpsula de memòria critica, que circulant pels carrers evoca el paisatge social de la pel·lícula i el posa en relació amb el context social dels països emergents. El motocarro esdevé, així, un petit dispositiu multimèdia mòbil que pot ser utilitzant per a comunicar i difondre les activitats dels diferents col·lectius de Manresa.

En el projecte hi han participat Jordi Aligué Pujals, Balan Mihaita Catalin, Dima Nicolae Alexandra, Joan Segarra Jordana, alumnes de l’institut Lacetènia tutoritzats pel professor Pere Izquierdo Maria.

Vivir sin dejar rastro

Ostende, Argentina, 2009.

Projecte:

Encarregar a un retolista a mà professional una pancarta amb la frase de Walter Benjamin “Viure sense deixar rastre”.

Col·locar la pancarta (anomenadaes “pasacalles” a Argentina) a l’interior d’una casa abandonada a mig construir i deixar-la allà.

A Argentina és habitual -tant per part d’organitzacions polítiques i sindicals per difondre els seus missatges, com per part de particulars per un aniversari, etc ..- encarregar a professionals l’elaboració a mà de pancartes i pintades murals.

Mon Unité Mobile

Perpinyà, 2008

Projecte de Domènec amb Michaël Barnabé, Séverine Perón, Nicolas Daubanes i Elric Dufau pel pavelló de pediatria de l’Hospital de Perpinyà, la guarderia pels fills del personal de l’hospital i la casa residencia per a pares de nens hospitalitzats.

Projecte realitzat dins el marc del programa públic “Art a l’Hopital”, coordinat per Isabelle Narcy.

Construcció de les marionetes: Joan Hortós, Elena Font i Marina Pineda

No Place Like Home

Jerusalem, 2007

4 fotografies en color sobre alumini. 45 x60 cm. cada una. Edició de 3.

 

Quatre imatges nocturnes de Jerusalem, dues del barri palestí de Beit Hanina a l’est de la ciutat i dos de l’oest. Tot i la seva similitud, dues escenes amb foc i dos edificis en la foscor, una lectura atenta fa evident el conflicte i la violència latent de l’ocupació.

En la imatge de foc que correspon al barri palestí podem veure un contenidor de la brossa cremant; tot i que els palestins de Jerusalem paguen els mateixos impostos municipals que els residents jueus, els serveis de recollida d’escombraries de la ciutat no retiren mai la brossa de la zona est. Els veïns es veuen obligats a cremar-la. L’altra imatge de foc correspon a la festa tradicional jueva de lag Ba’omer, als barris de l’oest de la ciutat i a les colònies israelianes s’encenen fogueres i es balla en cercle al seu voltant.

Aquesta aparent similitud també la trobem en l’altre parell de fotografies, dos edificis en la foscor, un, però, abandonat en plena construcció, és com un vaixell encallat en els límits del barri palestí de Beit Hanina, l’altre és una casa d’una zona residencial de l’oest de la ciutat, solament el tendal de la dreta de la imatge ens indica que és un edifici habitat i trenca amb aquesta sensació de fortalesa fantasma.

Rieres/Rambles

Osservatorio Nomade/Barcelona (Domènec, Pau Faus, Giulia Fiocca, Pere Grimau, Paolo Nadalin, Elvira Pujol, Anna Recasens, Lorenzo Romito, Glòria Safont-Tria, Jordina Sangrà, Laia Solé, Joan Vila-Puig, Debora Zanette)
2007

Recorreguts per l’àrea metropolitana de Barcelona

Rieres/Rambles és un projecte d’investigació territorial promogut per Stalker, organitzat per l’OSSERVATORIO NOMADE/BARCELONA i que forma part d’una sèrie de projectes semblants endegats anteriorment, com Campagna Romana (Roma, 2006) i Barilonga (Bari, 2006). El projecte vol trobar els indicis de nous models d’interpretació del territori de la regió metropolitana de Barcelona, a partir d’experiències directes, col·lectives i transdisciplinàries que prenen com a base les pràctiques de recorregut. El treball està plantejat en dues fases: «Roaming» i «Distàncies variables i identitats múltiples».
«Roaming» (gener-setembre de 2007) va consistir en tres dies (del 12 al 14 d’abril) d’exploració col·lectiva a peu, des de cinc punts de sortida i en cinc àmbits de recerca simultanis: Sitges (i el Garraf), Olesa de Montserrat (i el Baix Llobregat), Viladecavalls (i el Vallès Occidental), Llinars del Vallès (i el Vallès Oriental), i Sant Andreu de Llavaneres (i el Maresme). «Distàncies variables i identitats múltiples» (2007-2008) consisteix en la constitució de tallers i grups de treball, per investigar, reflexionar i promoure nous models d’interpretació de l’àrea metropolitana de Barcelona.
L’exploració a peu de l’àrea metropolitana de Barcelona com a punt de partida per a la investigació territorial implica un posicionament extern a les directrius que construeixen l’experiència normativitzada de la quotidianitat. L’observació i l’escolta des de la línia erràtica del roaming ha permès sentir una realitat que s’escapa a les categoritzacions superficials i ofereix múltiples possibilitats de recerca allunyades de les simplificacions mediàtiques.

Superquadra casa-armário

Museu Nacional do Conjunto Cultural da Republica, Brasília, Brasil. 2007
Comissari: Nicola Goretti

Dos prototips de 220 x 80 x 65 cm. cada un.
Fusta, mantes i objectes de plàstic

Recreació a escala de dos edificis de les illes de cases del sector habitacional de Brasília, anomenades “superquadras”; dissenyades per Lucio Costa. Convertides en prototips de refugi individual pels “moradores da rua”.
Projecte realitzat per a l’exposició Moradias Transitórias. Novos Espaços da Contemporanidade.

48_Nakba

Israel/Palestina, 2007

DVD, 22’

imatge, guió i direcció: Domènec i Sàgar Malé

Edició vtr: Kilian Estrada

Producció executiva: Sàgar Malé i Marta Ramoneda
Han intervingut: Jaffar Istayeh, Marta Ramoneda, Jamil Sawalmeh. Refugiats a Ramallah, en els camps de refugiats d’Al Fara’a i Balata
Agraïments: Farid Liftawi, Ze’ev Maor, Associació de Refugiats de Lifta
un documental de MAPASONOR
Mapasonor ACD 2007

Cinc entrevistes a diferents palestins que des de fa 59 anys viuen en camps de refugiats, al final de cada entrevista els refugiats mostren a la càmera un cartell amb el nom del seu poble d’origen. El següent pla mostra aquest lloc en l’actualitat. El 1948 les Nacions Unides decideixen dividir el territori de Palestina en dos per crear en una de les parts Israel, un estat per al poble jueu reivindicat pel moviment sionista. En comptes d’integrar el poble nadiu palestí al nou estat jueu, les milícies sionistes van expulsar de les seves terres prop d’un milió de palestines i palestins que es van convertir en refugiats. Israel va demolir la major part dels pobles palestins originals i va esborrar del mapa els seus noms. Des de fa 59 anys un milió de palestins i els seus descendents viuen en camps de refugiats dins dels Territoris Palestins Ocupats i en països àrabs veïns. Israel celebra el dia de la independència el mateix dia que Palestina commemora la Nakba (la desgràcia).

Veure vídeo:

http://vimeo.com/66678603

Monthly Archive:
setembre 2024
febrer 2024
abril 2023
desembre 2022
novembre 2022
febrer 2022
octubre 2021
agost 2021
juliol 2021
juny 2021
maig 2021
gener 2019
desembre 2018
novembre 2018
octubre 2018
setembre 2018
juliol 2018
juny 2018
abril 2018
març 2018
febrer 2018
gener 2018
novembre 2017
octubre 2017
juliol 2017
juny 2017
maig 2017
abril 2017
febrer 2017
desembre 2016
novembre 2016
octubre 2016
juliol 2016
juny 2016
maig 2016
març 2016
novembre 2015
setembre 2015
agost 2015
juliol 2015
juny 2015
abril 2015
març 2015
febrer 2015
gener 2015
desembre 2014
novembre 2014
octubre 2014
setembre 2014
agost 2014
juliol 2014
juny 2014
abril 2014
març 2014
febrer 2014
gener 2014
desembre 2013
novembre 2013
octubre 2013
setembre 2013
agost 2013
juny 2013
maig 2013
abril 2013
març 2013
febrer 2013
gener 2013
novembre 2012
octubre 2012
setembre 2012
juliol 2012
juny 2012
maig 2012
abril 2012
març 2012
febrer 2012
gener 2012
desembre 2011
novembre 2011
octubre 2011
setembre 2011
agost 2011
juliol 2011
juny 2011
abril 2011
febrer 2011
gener 2011
desembre 2010
novembre 2010
octubre 2010
setembre 2010
agost 2010
juliol 2010
juny 2010
maig 2010
abril 2010
març 2010
febrer 2010
gener 2010
novembre 2009
octubre 2009
setembre 2009
agost 2009
juliol 2009
juny 2009
maig 2009
abril 2009
març 2009
desembre 2008
novembre 2008