2010
Perímetre de Barcelona

ON Barcelona (Coordinació: Domènec, Pau Faus, Pere Grimau)

Enllaç
Video-documental

Aquest projecte, realitzat amb el col·lectiu ‘Observatori Nòmada Barcelona’, va formar part de l’exposició inaugural del nou centre d’art Canòdrom Meridiana de Barcelona. El treball plantejava una confrontació entre la ciutat/arquitectura projectada i aquella real. Vam partir, per a aquest diàleg, de l’edifici del Canòdrom d’Antoni Bonet, una obra emblemàtica de l’arquitectura moderna catalana i una icona de la perifèria barcelonina de la dècada dels anys seixanta. ‘Canòdrom/Canòdrom’ proposava una exploració d’aquest mateix edifici a dos nivells. Un urbanístic (contextualitzant-lo amb la resta de la ciutat) i un altre arquitectònic (vinculant-lo a la seva memòria com a lloc). En ambdós casos, renunciàvem a analitzar el Canòdrom des de les seves virtuts estètiques o constructives. Per a nosaltres el veritable valor de l’edifici era la seva condició d’espai ‘viscut’ i la seva relació amb la quotidianitat de la ciutat, del barri i dels seus habitants. Així, si l’home modèlic va ser la mesura del projecte arquitectònic i urbanístic modern, nosaltres proposàvem, amb aquestes dues mirades, a l’home quotidià com a mesura i interlocutor del que van denominar l’urbanisme i l’arquitectura real.

Un dels principals motius que es van argumentar per transformar el Canòdrom Meridiana en un nou centre d’art contemporani, va ser la voluntat de revitalitzar zones de Barcelona allunyades del seu sobresaturat centre. Partint d’aquesta suposada voluntat d’acostament als marges, ens vam proposar desenvolupar la primera part d’aquest projecte explorant a peu tot el perímetre de la ciutat de Barcelona. Aquesta extensa àrea urbana es troba a més, en la seva gran majoria, emparentada generacionalment amb l’edifici d’Antoni Bonet. El Canòdrom va ser el punt de partida i d’arribada d’una ruta que va durar vuit dies. Vam intentar caminar, en la mesura en que vam poder, per aquella difusa línia que separa els bastidors i l’escenari de la ciutat. L’objectiu era conèixer i vincular de primera mà aquests entorns urbans perifèrics.

La segona mirada que proposava aquest treball es va centrar específicament en l’edifici de l’arquitecte Antoni Bonet. Són moltes les lectures que s’han fet d’aquesta aclamada obra arquitectònica. Nosaltres també la vam voler interpretar, però no des del seu valor formal, sinó des de la seva memòria com a lloc. El Canòdrom Meridiana va funcionar entre els anys 1963 i 2006, sent en aquell moment l’últim canòdrom operatiu d’Espanya. Ubicat al barri obrer del Congrés de Barcelona, l’edifici es va convertir ràpidament en un punt de trobada pels veïns d’un entorn faltat d’espais públics. La gratuïtat d’accés i la seva generositat d’espais el convertien en un lloc idoni, no només per apostar, sinó també per passar la tarda en companyia o per fer una bona migdiada al Sol. La nostra mirada cap a aquest recent passat, es va formalitzar en un vídeo documental a on antics treballadors i usuaris del Canòdrom ens van parlar dels seus records i vivències vinculades a l’edifici. Aquesta experiència vivencial éra, segons el nostre parer, el veritable valor de l’edifici d’Antoni Bonet.

Finalment, el projecte va formar part de l’exposició ‘Canòdrom 00:00:00? al nou centre d’art contemporani Canòdrom Meridiana. Per a la mostra, vam ubicar a l’antiga grada de l’edifici una selecció d’imatges del nostre recorregut i el vídeo documental. Més endavant, es va editar i presentar el llibre ‘Canòdrom/Canòdrom. Un recorregut pels límits de Barcelona’ on es mostren més de tres-centes imatges realitzades per tots els participants de la nostra travessia al voltant de la ciutat.

El Prat de Llobregat, Barcelona, 2008 – 2009

ON Barcelona (Coordinació: Domènec, Pau Faus, Pere Grimau)

Col·laboració: Universitat de Barcelona

Exposició: ‘Observatori Prat’
Sala Muntadas, El Prat (Barcelona)

‘ON Prat’ va ser un projecte del col·lectiu ‘Observatori Nòmada Barcelona’. El treball va ser un encàrrec de la municipalitat local per analitzar l’impacte que les transformacions recents havien provocat en l’entorn d’aquesta població. El municipi del Prat es caracteritza per acollir les principals infraestructures de la ciutat de Barcelona, entre les quals hi destaquen l’Aeroport i gran part de la seva Zona Portuària. La presència d’aquests elements de gran escala, ha de conviure amb el paisatge deltaic del riu Llobregat, un entorn natural altament protegit.

La nostra anàlisi del lloc va començar amb una sèrie de recorreguts a peu. Caminar el territori exhaustivament és per nosaltres una eina summament eficaç per entendre, des de l’experiència directa, les seves principals característiques. Entre els mesos de novembre i abril, vam realitzar diversos recorreguts al voltant del municipi. Aquestes exploracions van comptar amb la participació d’estudiants del Màster de Gestió Cultural de la Universitat de Barcelona (UB).

La nostra presència contínua sobre el territori va acabar aportant-nos informació sobre el lloc. Vam detectar una gran dificultat a l’hora de caminar lliurement per l’entorn del Prat. La seva naturalesa hiper-especialitzada es traduïa en una infinitat de límits i obstacles que ens impedien el pas. D’altra banda, vam entendre que la topografia plana del paisatge requeria de continus elements verticals per observar, senyalitzar o publicitar. Arran d’aquestes interpretacions,vam generar dues línies de treball: ‘L’Arxiu el Prat’ (un recull d’imatges del territori) i la ‘Pròtesis el Prat’ (una acció-manifest sobre les característiques del lloc)

‘L’Arxiu el Prat’ va ser exclusivament fotogràfic i es va realitzar amb totes les imatges preses durant el recorreguts. Vam plantejar l’arxiu com la documentació d’un ‘moment present’ en un territori en constant estat de transformació. Algunes de les fotografies ens van servir també per subratllar els elements que vam considerar més representatius del lloc.

Finalment, l’acció ‘Pròtesis el Prat’ es va plantejar com una interacció amb l’entorn transitat. Vam decidir enfrontar-nos a les dificultats que havíem trobat a l’hora d’intentar caminar lliurement pel Prat. Per fer-ho, ens vam equipar d’una ‘pròtesi’, entesa com una extensió del cos que ens facilités la mobilitat i l’observació dins el territori. El complement ideal va resultar ser una escala abatible, fàcil de transportar i d’instal·lar. Vam recórrer de nou l’entorn de la ciutat, aquesta vegada equipats amb la ‘Pròtesi el Prat’. L’acció va voler ser un manifest: la pertinència de la nostra pròtesis evidenciava certes característiques del territori.