Viatge a Icària

Ingràvid, Figueres, 2012

Rètol pirotècnic i estructura de fusta, 840 x 300 x 150 cm.

Taula amb documents

Una producció d’Ingràvid.
Vídeo (2’43”) produït amb la col·laboració de Can Xalant, Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró.

Veure el vídeo:
http://vimeo.com/115176342

Viatge a Enlloc

Enlloc és, en la retòrica pròpia de la modernitat, l’espai de la utopia (del grec ou, “no” i topos, “indret”, literalment: “enlloc”). Sempre instal·lat enllà de l’horitzó, en un esdevenidor perpetu, irrealitzable. A meitat del segle XIX el filòsof francès i socialista utòpic Étienne Cabet va exposar les seves idees a Voyage en Icarie, una novel·la inspirada en la Utopia de Thomas More, i que planteja una futura societat justa i igualitària on no hi ha ni propietat ni moneda.

El projecte icarià va tenir un gran ressò en els ambients obreristes de Catalunya; un dels més destacats seguidors fou el figuerenc Narcís Monturiol.

El 1848, seguint la crida de Cabet, un grup d’expedicionaris, entre els quals n’hi havia alguns de catalans, partí cap a Texas per construir Icària; finalment l’efímera aventura resultà un tràgic fracàs.

La intervenció pretén restituir i “il·luminar” de forma poètica la memòria històrica d’uns fets i unes persones que en el s. XIX , en plena expansió del capitalisme salvatge, a més de lluitar per la millora de les condicions de vida, s’atreveixen a imaginar societats alternatives i intentar portar-ho a la pràctica.

Instal·lar a la Rambla de Figueres, a prop del monument a Narcís Monturiol, un rètol pirotècnic, text lluminós que il·lumina de manera efímera aquest intent utòpic: Voyage en Icarie.

En paral·lel es desplega una “petita biblioteca icariana”, un senzill display que reculli material, documents, textos, imatges, de l’aventura icariana, així com d’altres projectes utòpics de l’època i informació de col·lectius que avui intenten construir plataformes socials alternatives al sistema capitalista.

Més sobre Icària:
http://www.curatorialclube.com/Domenec

2012

Edició per Arts Coming
50 unitats
Fusta de faig i vernís. 30 x 8 x 10 cm
Aquesta obra inclou cronograma i manual de montatge.

L’any 2002, Domènec va realitzar una reproducció a escala del monument a Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i els Espartaquistes assassinats per la policia alemanya el 1919. Un monument dissenyat per Mies van der Rohe el 1928 i destruït pels nazis el 1933. El monument original de l’arquitecte racionalista tenia sintaxi constructivista i estava dedicat als dirigents de la revolució proletària alemanya, dos motius per ser enderrocat per l’Estat nazi i una gran al·legoria sobre el naufragi del projecte polític de la Modernitat. L’obra de Domènec, basada en aquest episodi, es titulava Existenzminimum i convertia el monument en un petit habitacle portàtil que ens retornava a la memòria de la història recent d’Europa des de la infelicitat del present.

Aquesta obra es va instal·lar al parc de la Devesa de Girona i posteriorment a l’interior de la Fundació Espais. Més tard, el 2010, la mateixa construcció va formar part de la exposició Modernologies al MACBA (Barcelona), aportant lectures transversals sobre el pas del temps i les convulsions polítiques dels moments crucials del passat. Ara, sense renunciar a la seva significació política, l’estructura adopta una escala més reduïda convertida en un joc de construcció que permet seguir activant lectures crítiques. Les peces de fusta que hem de manipular contenen una profunda reflexió sobre l’estètica de la resistència, a l’abast de tots.

La mà del treballador

Helsinki, 2011 -2012

Vídeo instal·lació, 46’
Sèrie fotogràfica, 8 fotos, 70 x 50 cm. cadascuna.
Maqueta de Kulttuuritalo. Fang cuit.
Documents i fotografies de l’arxiu Kansan Arkisto.

Rakentajan Käsi,The Worker’s Hand. Kaapelin Galleria, Helsinki, 2012

L’exposició “La mà del treballador” (Rakentajan Käsi) presenta una nova instal·lació de Domènec, que busca tornar a examinar la història oblidada de Kulttuuritalo (La Casa de la Cultura), edifici dissenyat per Alvar Aalto y construït entre 1952-58, en el que llavors era el barri obrer de Kallio, a Hèlsinki. La instal·lació és el resultat d’una investigació en col·laboració amb Jon Irigoyen, curador resident a Hèlsinki. El projecte va ser ideat i realitzat durant la residència artística de Domènec al HIAP de Suomenlinna en la tador de 2011 i l’estiu de 2012.

Kulttuuritalo és un complex cultural que conté una sala de concerts, oficines, un teatre i una biblioteca. Un projecte encarregat pel SKP (Partit Comunista de Finlàndia), i en gran part construït per voluntaris. L’exposició se centra en els treballadors voluntaris, sindicalistes i simpatitzants de l’esquerra que van respondre a la crida del SKP per construir una “casa per a tots els treballadors” i van lliurar més de 500.000 hores de les seves vides a la realizació del projecte.

Revisant la història de la construcció de Kulttuuritalo, el projecte de Domènec té com a objectiu recuperar la memòria dels treballadors voluntaris que van participar en la construcció col·lectiva d’aquest símbol de la modernitat i icona del movimient obrer finlandès. Alhora, el projecte aborda la bretxa històrica entre l’època en què Kulttuuritalo va ser encarregat pel SKP, i el moment present, quan l’edifici s’ha transformat en un monument arquitectònic despullat de la seva càrrega ideològica. Un intent de reviure el passat que pretén reflexionar sobre el col·lapse del projecte modern i en la manera com experimentem el temps històric.

………

“Anàvem a ajudar a les nits després del nostre treball o els dies lliures. Teníem una gran il·lusió d’aconseguir una Casa de la Cultura pròpia. Era un projecte que ens semblava molt especial: un edifici dissenyat per un famós arquitecte i construït per voluntaris de l’esquerra. Molts pensaven que l’edifici mai s’arribaria a acabar, perquè era un projecte organitzat pel moviment obrer “

Fragment de la conversa amb Riitta Suhonen de 73 anys que, quan en tenia 15, va participar com a voluntària en la construcció de Kulttuuritalo, dissenyat per Alvar Aalto.

………

Gràcies a:

HIAP, Can Xalant Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró, l’Institut Ramon Llull, CoNCA, Ambaixada Espanyola a Finlàndia, Pixelache Festival, l’Associació de Pensionistes (Eläkeläiset ry), Pirjo Kaihovaara, Tiina Rajala, José M. Sánchez, Ernest Borràs, Berta Julibert.

Un agraïment especial a:

Kansan Arkisto i als voluntaris de Kulttuuritalo: Eine Kauppila, Osmo Halenius, Kerttu Laine, Antero Koski, Matti Lääperi, Toivo Lindroos, Elbe Novitsky, Irja Pesonen, Sisko Salonen, Petteri Sosoi, Riitta Suhonen, Tapio Rajala, Veijo Sinisalo.