2018

Una producció de ADN Platform

Per a l’exposició a ADN Platform, Domènec rescata un altre producte de la Modernitat materialitzat, en aquest cas, en el disseny. Es tracta de la icònica cadira BKF, també denominada “Butterfly”. El prototip consisteix en dues peces tubulars simètriques soldades i cobertes per una peça de cuir. Un disseny simple i lineal de reminiscències biomòrfiques. Un objecte que adquireix un valor gairebé escultòric sense deixar de complir la seva principal funció, la del seient.

La història de la cadira no és baladí. Creada entre 1938 i 1939, la BKF (sigles de les inicials dels seus creadors) va ser ideada per l’exiliat català Antoni Bonet Castellana i els argentins Juan Kurchan i Jorge Ferrari-Hardoy, tres arquitectes que van pertànyer a l’estudi de Le Corbusier i que posteriorment van formar el grup Austral (1938-1941). Dels tres, destaca especialment la figura d’Antoni Bonet, format en el context barceloní del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània).

La BKF aviat es va convertir en un dels dissenys més famosos de la història. Al 1944, Edgar Kaufmann, que aleshores era director de la col·lecció de Disseny Industrial del MoMA, va adquirir un exemplar per als fons del Museu i dos més per a l’interior de la “Casa de la Cascada” (Frak Lloyd Wright), exemple per antonomàsia de l’arquitectura Moderna. Així doncs, la proposta del grup Austral, en perfecta sintonia amb els moviments avantguardistes europeus que conjugaven funció i estètica, passaria a formar part de la història.

Com és habitual en els processos de Domènec, en aquesta exposició inèdita l’artista reprèn l’icònic disseny des d’un nou punt de vista. D’aquesta manera, les dues cadires BKF apareixen desproveïdes del seu revestiment original, la peça de cuir que les cobreix i que permet que ens hi asseguem. La seva funció primigènia queda així anul·lada i ara les estructures es mostren disposades per a nous usos. Veiem una alternativa d’ús en la fotografia del dictador Francisco Franco que apareix al costat de les cadires. El dictador es mostra en la instantània acompanyat de sengles armadures que utilitza com a punt de suport per exhibir dos trofeus de caça: uns caps de cérvol, les barroques cornamentes dels quals es contraposen a les suaus i sintètiques línies de les carcasses de les BKF. Ortega i Gasset deia de la caça, també denominada activitat cinegètica, que consistia en tot allò que es fa abans i després de la mort de l’animal, sent la mort imprescindible en aquest procés. Pot establir-se aquí una certa analogia amb l’evolució del procés modern, que es va veure assetjat contínuament fins a la seva supressió.

Així, la instal·lació provoca en qui la contempla una espècie de desconcert derivat del xoc entre un objecte fruit d’uns ideals socials molt concrets (el progrés, la millora de qualitat de vida i el desenvolupament d’una comunitat equitativa) desplaçats ara, a l’ombra del dictador, cap a unes normatives conservadores i fins i tot retrògrades.

Una intervenció en el Pavelló Alemany de Mies van der Rohe i Lilly Reich, Barcelona 2018
Publicació gratuïta.

Una producció de la Fundació Mies van der Rohe i el MACBA

Al segle XIX, amb la revolució industrial, Barcelona es converteix en el motor econòmic d’Espanya. En una perfecta simbiosi d’interessos públics i privats, les autoritats i els industrials van dissenyar una sèrie d’esdeveniments per difondre internacionalment la imatge de Barcelona com a ciutat de negocis: l’Exposició Universal de 1888, i l’Exposició Internacional de 1929, que es va concebre com un gran dispositiu propagandístic de la monarquia espanyola i per projectar la imatge de la indústria catalana en l’exterior.

El recinte de l’Exposició de 1929 es va situar en Montjuïc i va representar la transformació radical d’una part important de la muntanya.

L’expansió industrial i comercial, la transformació i el creixement de la ciutat i la mateixa construcció dels edificis de l’Exposició, va necessitar d’una ingent quantitat de mà d’obra barata, i el proletariat local no va ser suficient per cobrir la demanda; això va provocar un gran procés migratori. A causa de la falta de polítiques públiques d’habitatge i a l’especulació, moltes famílies d’immigrants, que fugint de la misèria van arribar des de tota Espanya a Barcelona des de mitjans del segle XIX i al llarg del segle XX, es van veure obligades a viure en condicions molt precàries, en barraques que elles mateixes van construir en els marges de la ciutat fins a formar veritables barris com el Somorrostro o el Camp de la Bota. A la fi dels anys cinquanta, el baratíssim va arribar al seu punt màxim amb una població d’entre 70.000 i 100.000 persones.

A la muntanya de Montjuïc, les barraques anaven des del poble Sec fins a les pedreres de ponent, des del recinte de l’Exposició Internacional fins al castell.

Després de la Guerra Civil, la dictadura franquista va decidir utilitzar alguns dels recintes de l’Exposició Internacional per internar immigrants.

A principis dels anys cinquanta, el Palau de les Missions es converteix en un centre de “classificació d’indigents” utilitzat per detenir i classificar immigrants de tota Espanya abans de retornar-los al seu lloc d’origen. sense haver comès cap delicte, després de passar un temps indeterminat de reclusió, unes 15.000 persones van ser deportades en uns 230 trens noliejats expressament.

L’Ajuntament va contribuir a agreujar la situació quan va decidir utilitzar l’Estadi Olímpic per allotjar “temporalment” als veïns del Somorrostro. Allí van romandre, abandonats per l’administració, fins a 1968, al costat d’altres famílies que ocupaven altres instal·lacions com el Pavelló de Bèlgica.

Agraïments: Ivan Blasi, Delícia Burset, Xavi Camino, Helena Castellà, Anna Cerdà, Teresa Grandas, Jordi Mitjà, Dani Montlleó, Anna Ramos.

2018

El maig del 1963 va aparèixer el llibre Eichmann en Jerusalén: un estudio sobre la banalidad del mal, que recollia les cròniques escrites per Hannah Arendt sobre el judici a Jerusalem el 1961 a Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i un dels més grans criminals de la història. El primer capítol del llibre es titula «Audiència pública».

El projecte Audiència pública (2018) proposa una recreació a escala 1:1 de la cabina dissenyada expressament per a Eichmann per protegir-ne la seguretat durant el judici, convertida aquí en escultura «muda», asèptica, desproveïda de les traces del drama que s’hi va representar, però al mateix temps «sorollosa», perquè hi ressonen les veus de les víctimes de la història. Si, tal com afirma Zygmunt Bauman, l’Holocaust, lluny de ser una desviació de les pautes del progrés, apareix com a resultat tecnològic i organitzatiu de la societat industrial i burocràtica, i és un fenomen estretament relacionat amb les característiques pròpies de la modernitat, ¿en quin lloc ens situem davant d’aquesta petita arquitectura que ens interpel·la? ¿Quin rol assumim en aquesta audiència pública?

Als herois morts de la revolució, 2018

Acer inoxidable sorrejat
156 x 156 x 89 cm
Obra produïda en col·laboració amb el MACBA

El monument a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, d’una gran contundència i eficàcia formal i política, es va convertir en un lloc de reunió de l’esquerra radical alemanya. Per reforçar-ne la funció política, més enllà de la metàfora dels volums de maons de fàbriques usats, Mies van der Rohe també va dissenyar una sèrie d’elements de simbologia política comunista habitual: una gran estrella de cinc puntes d’acer amb una falç i un martell al centre, i un pal per hissar la bandera roja en les grans ocasions.

L’estrella tenia dos metres i vuitanta centímetres de diàmetre i no se li podia encarregar a un petit fabricant, per això Mies van der Rohe la va encarregar a la siderúrgica Krupp. Els Krupp, una important dinastia industrial alemanya, posteriorment coneguts per la seva col·laboració amb el nazisme i la utilització de presos com a mà d’obra esclava durant la Segona Guerra Mundial, es van negar a subministrar un símbol comunista. Davant d’aquesta negativa, l’arquitecte va encarregar cinc peces d’acer en forma romboïdal, cinc peces geomètriques desproveïdes de significat polític, que Krupp va acceptar de proporcionar. Posteriorment acoblades, es van convertir en l’estrella de cinc puntes que va presidir el monument fins que va ser retirada pels nazis el 1933 per exposar-se en un museu d’insígnies i estàndards confiscats a l’enemic.

La peça Den toten Helden der Revolution (Als herois morts de la revolució, 2018) recrea aquest moment previ, d’impàs, en què cinc formes geomètriques mudes, en repòs, poden desplegar tota la seva capacitat d’activació política.