2024 

Instal·lació site specific per a la presó de Mataró.
Fusta
300 x 900 x 60 cm
Una producció de MAC Mataró Art Conteporani / Manifesta 15.

La presó de Mataró, construïda per l’arquitecte Elies Rogent l’any 1853 es tracta del primer exemple d’aplicació del model panòptic construït a l’Estat espanyol.

A l’any 1791, el pensador britànic Jeremy Bentham, va publicar el tractat Panopticon / The inspection House. En aquest escrit, Bentham exposa els principis del panòptic (en grec “tot es veu / observa”). El projecte descriu un sistema de vigilància absoluta i perfecta a través d’una arquitectura circular pensada perquè els residents, siguin presos, malalts, escolars o treballadors d’una fàbrica, estiguin sempre sota un control visual estricte, encara que els vigilats no vegin qui els vigila i quan, res no s’escapa a la mirada del guardià.

Originalment el pati de la presó de Mataró tenia un mur que el dividia per la mitat i que separava la part destinada a les dones i la part destinada als homes, finalment, al cap d’uns anys, en que la presó va ser nomes per a homes, el mur va ser enderrocat. Avui, però, encara es poden veure al terra i a les parets del pati els rastres d’aquest mur.

Reconstruint el mur, aquesta intervenció temporal pretén recuperar part de la memòria oblidada de l’edifici i modificar l’experiència física dels visitants, que per a poder visitar tota la proposta “Un segle d’arquitectura europea” es veuran obligats a retrocedir els seus passos.

“Mur” forma part de la proposta “Un segle d’arquitectura europea” per a la biennial Manifesta 15.

2024

Bronze, fotografies sobre alumini i fusta.
162 x 65 x 58 cm

Una producció de MAC / Manifesta 15.

Suomenlinna, Hèlsinki
Fortalesa militar / camp de concentració / residència artística

En acabar la Guerra Civil finlandesa el 1918, el victoriós exèrcit blanc i les tropes alemanyes tenien retinguts aproximadament 80.000 presoners “rojos”; després de les execucions sumaríssimes i alliberar dones i nens, en quedaren 76.000. Tots foren reclosos en camps de concentració, entre 11.000 i 13.500 varen morir de fam i fred. Els morts foren enterrats en foses comunes al costat dels camps. Un dels que es van crear —aprofitant unes antigues casernes militars— va ser el camp de presoners de l’illa de Suomenlinna, enfront de Hèlsinki. Des del 14 d’abril de 1918 fins al 14 de març de 1919, un total de 8.000 presoners, membres de la Guàrdia Roja i simpatitzants d’organitzacions d’esquerres, van ser internats en el camp. Una desena part dels presoners va morir de fam i malalties.

Avui, l’illa de Suomenlinna és un important destí turístic. Una de les principals casernes utilitzades com a camp de concentració és un espai de residències artístiques.

2023

Fusta
198 x 88,5 x 42 cm
18 x 88,5 x 41,5 cm casa un
Edició de 1 + AP

les STACK són instal·lacions murals de Donald Judd que varien segons la mida de les parets per determinar el nombre d’elements. Judd intenta posar sempre un nombre parell d’elements perquè cap d’ells cridi més l’atenció que l’altre i determina que l’amplada de les parts sòlides ha de ser igual a l’amplada de les parts buides. Gràcies a aquests principis constructius, Donald Judd crea obres que no tenen una organització jeràrquica: cada element és idèntic i es pot repetir tantes vegades com es vulgui.

Les utopies de habitacionals derivades de la Carta d’Atenes (1942) plantegen la possibilitat d’un model universal d’habitatge per a les classes populars. Aquest prototip d’habitatge va triomfar durant la reconstrucció de l’Europa de la postguerra, però ràpidament es va convertir en la llavor que propaga la distopía suburbana a escala planetària. La història de l’habitatge social a partir d’aquest moment ja no té res a veure amb els experiments comunals sinó que, al contrari, es reorienta progressivament cap a la política de crèdit massiu per engreixar l’especulació i el valor de la propietat.

Com si es tractés de gegantines instal·lacions d’art minimalista (avant la lettre), les perifèries urbanes d’arreu del món s’omplen de blocs idèntics que es poden repetir tantes vegades com es vulgui.

2022

Vídeo 33’19”

Henry David Thoreau va construir una cabana a la riba del llac Walden i hi va viure de forma espartana i solitària durant dos anys, del 1845 al 1847. En aquesta cabana va escriure el seu conegut llibre Walden o la vida als boscos, una crítica a la societat industrial i un al·legat a favor de la vida “natural” no productiva i lliure.

El 1948, B. F. Skinner va escriure la novel·la de ciència ficció Walden Dos que pren el seu nom del llibre d’Henry David Thoreau. Skinner imagina una ciutat utòpica; una utopia col·lectivista d’una comunitat de mil persones on es fomenti el cooperativisme en lloc de la competitivitat. El llibre va ser enormement popular principalment en els cercles intel·lectuals i alternatius dels anys 60. A la novel·la, Skinner, relata l’existència d’altres comunitats Walden que continuen el projecte del Walden Dos, concretament Walden 3, Walden 4, Walden 5 i Walden 6.

Entre el 1970 i el 1975, el Taller d’Arquitectura, l’equip d’arquitectes, teòrics, sociòlegs, filòsofs i poetes que es van articular al voltant de Ricardo Bofill, construeix un emblemàtic projecte d’arquitectura radical: l’edifici d’habitatge col·lectiu Walden 7 a Sant Just Desvern ( Barcelona). I és precisament per aquesta referència als sis Walden previs, el Walden de Thoreau i els cinc Walden imaginats per Skinner, que van anomenar així aquest últim.

Walden 7, i el seu precedent no construït de la Ciutat a l’Espai, mantenen una relació complexa amb el projecte habitacional de la modernitat, i amb els intents, a partir dels 60, de superar les contradiccions d’aquest, sumant així noves capes complexitat a la qüestió central del projecte modern: com viure junts.

El projecte videogràfic Walden 7 o la vida a les ciutats recorre a través d’entrevistes, imatges d’arxiu i contemporànies, el viatge entre el projecte inicial i l’edifici actual. El material s’estructura amb un eix central en la conversa amb Anna Bofill, germana de Ricardo Bofill, arquitecta, compositora, activista feminista, membre del Taller d’Arquitectura i coautora del projecte, que des de fa més de 30 anys viu al mateix edifici, assumint la identificació amb el projecte fins a les darreres conseqüències.

Una producció de LOOP. Co-finançada amb fons del Creative Europe Program i del projecte A-PLACE. Linking places through networked artistic practices.

Agraïments: Anna Bofill, RBTA Taller de Arquitectura i als habitants del Walden 7

Veure vídeo

2022

Fusta
120 x 120 x 120 cm
Peça única

L’eriçó txec és un obstacle de defensa antitanc format per barres metàl·liques angulars unides entre si.

L’eriçó és molt eficaç per evitar que les unitats cuirassades, els tancs, travessin una línia de defensa. Originàriament, els eriçons van ser utilitzats pels txecs a la frontera amb alemanya (d’aquí el seu nom) com a part d’un sistema de defenses fortificades construïdes precipitadament als inicis de la Segona Guerra Mundial. Els eriçons txecs van ser àmpliament utilitzats durant aquest conflicte, es fabricaven amb qualsevol peça metàl·lica o fins i tot amb rails de tren. També van demostrar ser extremadament eficaços en condicions de combat urbà, ja que una sola peça podia bloquejar un carrer sencer.

*******

A principis del segle XXI les utopies habitacionals de la Carta d’Atenes naufraguen per complet en les perifèries empobrides de les megalòpolis globals. La ciutat igualitària i justa imaginada per les utopies col·lectivistes o la ciutat pacificada somiada pels reformistes, la que permetria un flux «harmoniós» del capital, el treball i la vida domèstica, ha mutat en una distòpia suburbial d’escala mundial. Trencat definitivament el fràgil contracte entre el capital i el cos social, plena de guetos i murs, de fronteres, d’enclavaments i zones fortificades per als privilegiats, aquella ciutat somiada és avui un camp de batalla.

En l’assaig «Slouching towards dystopia: the new military futurism», publicat a Race & Class, Matt Carr analitza el fet que en els últims anys, els think tanks militars dels EUA i el Regne Unit han produït una sèrie d’informes que tracten d’imaginar les futures amenaces per a la seguretat d’Occident. Aquest nou futurisme militar veu amenaces a la forma de vida occidental que emanen dels conflictes per l’escassetat de recursos, les grans migracions i el creixement de les macrociutats fallides on el desordre social és un fet quotidià. Les fosques prediccions dels futuròlegs militars plantegen un escenari de guerra eminentment urbà, de lluita barri per barri, carrer per carrer, casa per casa i proporcionen una justificació per a la interminable guerra contra els desposseïts. Tal com afirma Mike Davis: «Per al Pentàgon s’han identificat les “ciutats fallides” dels països del Sud Global com “el camp de batalla clau del futur”».

Eriçó txec (tres blocs d’habitatges socials) es un prototipus per a l’autodefensa urbana.

* Eriçó txec (tres blocs d’habitatges socials) forma part de la col·lecció del  BPS22 Musée d’Art, Charleroi, Bèlgica.

2022

Bronze, fotografies sobre alumini i fusta.
162 x 65 x 58 cm
Edició de 3

Josep Lluís Sert en el seu conegut llibre Can our Cities Survive? An ABC of Urban Problems, their Análisis, their Solutions —que recull i teoritza tots els elements de la famosa Carta d’Atenes (1934) acordada en el IV CIAM (Congres Internacional d’Arquitectura Moderna) liderat per Le Corbusier— presenta el complex d’habitatges conegut com la Cité de la Muette com el model desitjable per a la vida moderna, una «ciutat jardí» que combina l’habitatge assequible amb la vida comunitària.

Aquest complex d’habitatges socials per a la classe treballadora, dissenyat pels arquitectes Marcel Lods i Eugène Beaudouin, amb la col·laboració de Jean Prouvé. construït entre 1931 i 1934 a Drancy, al nord-est de París, és considerat un dels primers grans projectes habitacionals dissenyats segons els principis del CIAM.

El 1941 es va crear el camp de concentració de Drancy en un gran edifici en forma d’U que forma part del complex de la Cité de la Muette. Des de l’agost de 1941 fins a l’agost de 1944, el camp de concentració de Drancy va ser l’eix de la política antisemita d’expulsió a França. Aquest camp fou durant tres anys el principal centre d’internament de jueus abans de ser deportats als camps d’extermini nazis, la majoria a Auschwitz.

2021

fusta i fòrmica
84 x 172 x 120 cm
impressió de raig de tinta sobre paper
75 x 130 cm
Peça unica

La casa rodona de Moscou (o Bublik) es va construir en un context difícil de crisi immobiliària a l’URSS. La forma circular el converteix en un exemple d’estructura de Khrushchyovka totalment diferent dels edificis estandarditzats i monòtons d’aquesta època.

Després de la Segona Guerra Mundial, l’URSS va patir un important èxode rural com a conseqüència de les noves polítiques d’industrialització i col·lectivització, cosa que va obligar les autoritats soviètiques a construir edificis massius. Aquest va ser el naixement d’un nou model d’habitatge col·lectiu, el Khrushchyovka (un nom no oficial derivat de Nikita Khrushchev). Aquesta tipologia succeir a l’arquitectura estalinista, un conjunt d’edificis cars i de bona qualitat, reservats a una minoria. Els Khrushchyovka eren edificis de baix cost, construïts en plafons de formigó, on es donava prioritat a la senzillesa prescindint de l’estètica i l’originalitat.

Com a reacció a l’estandardització d’aquestes arquitectures, l’arquitecte soviètic Eugene Stamo es va associar amb l’enginyer Alexandr Markelov per proposar un nou disseny per a aquests edificis. El 1972 van construir un edifici d’apartaments cilíndric destinat a trencar la monotonia del districte Ochakovo-Matveevskoe. Aquest edifici amb un diàmetre de 155m i 8 plantes, té 26 entrades i 913 departaments. El primer pis està dedicat als serveis (botigues, perruqueries, farmàcies, llibreria / biblioteca, club infantil,…) mentre que el pati està dissenyat com un jardí comú aïllat de la ciutat. Anomenat “Bublik” (bagel en rus) per la seva forma particular, l’operació immobiliària no va ser un fracàs; a causa de la seva diferència tècnica amb els edificis estàndard, era molt més car i la seva construcció mes lenta que els edificis veïns.

Tot i això, l’espai central circular, que pretenia recuperar l’antic pati comunal soviètic i l’esperit col·lectivista de les Dom-Kommuna de l’inici de la revolució, va aportar al projecte un gran valor simbòlic, a més de la possibilitat d’accedir a tots els serveis a una distància molt curta, que va seduir inicialment les autoritats i es va construir un altre edifici més de les mateixes característiques.

Però finalment, encara que es va valorar positivament l’aspecte funcional col·lectiu, els apartaments tenien una forma trapezoïdal que acumulava limitacions i dificultava les reparacions d’aquestes unitats no estandarditzades, dins d’una política d’habitatge gens flexible i fortament centralitzada i es va clausurar el programa.

Es podria afirmar que el Bublik en prendre aquesta forma circular que genera un espai comunal central s’insereix en la tradició arquitectònica comunal ancestral (pobles de les Amazones, pobles tradicionals a la Xina, poblats dels pobles del centre d’Àfrica, etc…) , de la tradició del socialisme utòpic, (els falansteris i familisteris) i per descomptat de la pròpia tradició soviètica (Dom-Kommuna) i que és, també, l’últim intent de reactivar aquesta mateixa tradició.