L’estadi, el pavelló i el palau

Una intervenció en el Pavelló Alemany de Mies van der Rohe i Lilly Reich, Barcelona 2018
Publicació gratuïta.

Una producció de la Fundació Mies van der Rohe i el MACBA

Al segle XIX, amb la revolució industrial, Barcelona es converteix en el motor econòmic d’Espanya. En una perfecta simbiosi d’interessos públics i privats, les autoritats i els industrials van dissenyar una sèrie d’esdeveniments per difondre internacionalment la imatge de Barcelona com a ciutat de negocis: l’Exposició Universal de 1888, i l’Exposició Internacional de 1929, que es va concebre com un gran dispositiu propagandístic de la monarquia espanyola i per projectar la imatge de la indústria catalana en l’exterior.

El recinte de l’Exposició de 1929 es va situar en Montjuïc i va representar la transformació radical d’una part important de la muntanya.

L’expansió industrial i comercial, la transformació i el creixement de la ciutat i la mateixa construcció dels edificis de l’Exposició, va necessitar d’una ingent quantitat de mà d’obra barata, i el proletariat local no va ser suficient per cobrir la demanda; això va provocar un gran procés migratori. A causa de la falta de polítiques públiques d’habitatge i a l’especulació, moltes famílies d’immigrants, que fugint de la misèria van arribar des de tota Espanya a Barcelona des de mitjans del segle XIX i al llarg del segle XX, es van veure obligades a viure en condicions molt precàries, en barraques que elles mateixes van construir en els marges de la ciutat fins a formar veritables barris com el Somorrostro o el Camp de la Bota. A la fi dels anys cinquanta, el baratíssim va arribar al seu punt màxim amb una població d’entre 70.000 i 100.000 persones.

A la muntanya de Montjuïc, les barraques anaven des del poble Sec fins a les pedreres de ponent, des del recinte de l’Exposició Internacional fins al castell.

Després de la Guerra Civil, la dictadura franquista va decidir utilitzar alguns dels recintes de l’Exposició Internacional per internar immigrants.

A principis dels anys cinquanta, el Palau de les Missions es converteix en un centre de “classificació d’indigents” utilitzat per detenir i classificar immigrants de tota Espanya abans de retornar-los al seu lloc d’origen. sense haver comès cap delicte, després de passar un temps indeterminat de reclusió, unes 15.000 persones van ser deportades en uns 230 trens noliejats expressament.

L’Ajuntament va contribuir a agreujar la situació quan va decidir utilitzar l’Estadi Olímpic per allotjar “temporalment” als veïns del Somorrostro. Allí van romandre, abandonats per l’administració, fins a 1968, al costat d’altres famílies que ocupaven altres instal·lacions com el Pavelló de Bèlgica.

Agraïments: Ivan Blasi, Delícia Burset, Xavi Camino, Helena Castellà, Anna Cerdà, Teresa Grandas, Jordi Mitjà, Dani Montlleó, Anna Ramos.

Audiència pública

2018

Acer lacat i contraplacat d’okume tenyit i envernissat
240 × 277 × 164,8 cm

Obra produïda en col·laboració amb el MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona

 

El maig del 1963 va aparèixer el llibre Eichmann en Jerusalén: un estudio sobre la banalidad del mal, que recollia les cròniques escrites per Hannah Arendt sobre el judici a Jerusalem el 1961 a Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i un dels més grans criminals de la història. El primer capítol del llibre es titula «Audiència pública».

El projecte Audiència pública (2018) proposa una recreació a escala 1:1 de la cabina dissenyada expressament per a Eichmann per protegir-ne la seguretat durant el judici, convertida aquí en escultura «muda», asèptica, desproveïda de les traces del drama que s’hi va representar, però al mateix temps «sorollosa», perquè hi ressonen les veus de les víctimes de la història. Si, tal com afirma Zygmunt Bauman, l’Holocaust, lluny de ser una desviació de les pautes del progrés, apareix com a resultat tecnològic i organitzatiu de la societat industrial i burocràtica, i és un fenomen estretament relacionat amb les característiques pròpies de la modernitat, ¿en quin lloc ens situem davant d’aquesta petita arquitectura que ens interpel·la? ¿Quin rol assumim en aquesta audiència pública?

Den Toten Helden der Revolution

Als herois morts de la revolució, 2018

Acer inoxidable sorrejat
156 x 156 x 89 cm
Obra produïda en col·laboració amb el MACBA

El monument a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, d’una gran contundència i eficàcia formal i política, es va convertir en un lloc de reunió de l’esquerra radical alemanya. Per reforçar-ne la funció política, més enllà de la metàfora dels volums de maons de fàbriques usats, Mies van der Rohe també va dissenyar una sèrie d’elements de simbologia política comunista habitual: una gran estrella de cinc puntes d’acer amb una falç i un martell al centre, i un pal per hissar la bandera roja en les grans ocasions.

L’estrella tenia dos metres i vuitanta centímetres de diàmetre i no se li podia encarregar a un petit fabricant, per això Mies van der Rohe la va encarregar a la siderúrgica Krupp. Els Krupp, una important dinastia industrial alemanya, posteriorment coneguts per la seva col·laboració amb el nazisme i la utilització de presos com a mà d’obra esclava durant la Segona Guerra Mundial, es van negar a subministrar un símbol comunista. Davant d’aquesta negativa, l’arquitecte va encarregar cinc peces d’acer en forma romboïdal, cinc peces geomètriques desproveïdes de significat polític, que Krupp va acceptar de proporcionar. Posteriorment acoblades, es van convertir en l’estrella de cinc puntes que va presidir el monument fins que va ser retirada pels nazis el 1933 per exposar-se en un museu d’insígnies i estàndards confiscats a l’enemic.

La peça Den toten Helden der Revolution (Als herois morts de la revolució, 2018) recrea aquest moment previ, d’impàs, en què cinc formes geomètriques mudes, en repòs, poden desplegar tota la seva capacitat d’activació política.

Ser de un lugar que ya no existe. Domènec

Ser de un lugar que ya no existe e incluso nacer y morir en un lugar que ya no existe. Ser de un lugar que según los mapas oficiales del estado de Israel nunca existió. Ellos conservan las llaves de las casas, pero son llaves que ya no abren ninguna puerta.

Centenares de miles de palestinos viven atrapados en el Limbo (1). Este limbo tiene diferentes nombres tales como Arrub, Kalandia, Campo Nº1, Balata, Shu’fat, o Far’a en Cisjordania; Jabalia, Rafah, o Beach en la franja de Gaza o el tristemente famoso de Chatila en Líbano… y un único estatuto: Campos de refugiados bajo la administración de la UNRWA (United Nations Relief Work Agency: oficina para los refugiados palestinos de las Naciones Unidas) (2). Este limbo tiene casi siempre una estructura urbana laberíntica y en este laberinto viven, nacen y mueren atrapados los refugiados. Llevan allí cerca de 60 años y no consiguen encontrar la salida.

Vivir en un campo de refugiados es lo más parecido a vivir en un permanente No Lugar, un espacio suspendido en un tiempo suspendido, diseñados y construidos para dar cobijo temporal a los desplazados, con un perímetro definido y no ampliable, fueron en sus inicios campamentos de tiendas, –igual que la mayoría de los campos de refugiados que aún hoy se levantan para dar cobijo a las víctimas de un desastre natural o a la población desplazada por un conflicto armado– y pensados para un corto periodo de tiempo, unos meses, tal vez unos años.

Los refugiados palestinos vivieron diez o doce años en tiendas esperando el regreso a sus casas, pero este regreso no llegaba, y poco a poco estas tiendas fueron substituidas por pequeñas chabolas, pequeñas viviendas de autoconstrucción, nadie diseñó un plan urbanístico, nadie dibujó ni plazas ni calles, solamente hay estrechos y oscuros pasajes entre ellas, angostos desfiladeros donde tienes que circular en fila india; y seguían pasando los años, veinte, treinta, cuarenta… y la población aumentaba pero el perímetro del campo no, había que ampliar las viviendas, construir más habitaciones, y estas chabolas empezaron a crecer en altura, nuevas construcciones crecían en las azoteas y al poco tiempo otras aparecían encima de éstas.

Seres humanos convertidos en rehenes de la historia viven, nacen y mueren en una área de tránsito. Como en una película de ciencia ficción habitan en una realidad paralela. Cuando un niño nace en el campo de refugiados de Shu’fat (en la periferia de Jerusalén Este), acontece un fenómeno extraño: en realidad no nace allí, nace en Beit Natif, o en Lifta, aunque Lifta lleve 60 años siendo simplemente un montón de escombros y ruinas en la periferia de Jerusalén Oeste. Cuando preguntas a una niña del campo de Balata de dónde es, te responde sin dudarlo un segundo, de Ras Al Ayin o de al-Shaiykh Muwannis, aunque si buscas estos pueblos en un mapa nunca los encontrarás.

Una mujer refugiada en este mismo campo de Balata desde hace más de cincuenta años, describe con todo lujo de detalles la casa familiar en Jammasin Al Garbiye mientras nos muestra decenas de documentos que acreditan su propiedad; afirma: “frente a la casa había un gran árbol…¡y aun esta allí!”. Allí, –hoy periferia de Tel Aviv–, no hay nada, ni casa ni árbol, sólo hay charcos y grúas y a pocos metros dos rascacielos en construcción diseñados por Philippe Stark.

Tomando café con un muerto

En el campo de refugiados palestinos de Far’a, en Cisjordania, estuvimos tomando café con un muerto “Yo estoy muerto, hace 60 años que estoy muerto. Si a una persona le quitan la tierra le quitan la dignidad, y una persona sin dignidad es una persona muerta” nos dijo al final de la conversación. Estábamos allí para grabar en video sus recuerdos; durante un par de horas él y su mujer nos habían contado dónde y cómo vivían antes de 1948, antes de que aconteciera el desastre, la Nakba (3). Lo recordaban todo: la casa, el río, los campos cultivados, los tomates, los pepinos, las berenjenas… y cómo fueron obligados a macharse, y cuando al poco tiempo llegaron a Far’a y vivieron diez años en una tienda de campaña, después en una chabola –ahora la chabola es ya algo parecido a una casa– y ya van 60 años, 60 años esperando regresar a lo campos cultivados cerca del río donde crecían los tomates, los pepinos, y las berenjenas… “¡La única opción es el regreso!” insistía una y otra vez. Unos días después fuimos allí: no había campos cultivados, ni tomates ni berenjenas; el río sí que estaba, flanqueado por un agradable parque urbano, el Yarkon Park, que cruza de Este a Oeste el norte de Tel Aviv, era sábado y decenas de despreocupados ciudadanos practicaban algún deporte, paseaban o jugaban con sus hijos sin percatarse de la presencia de sus vecinos: El hombre muerto que tomaba café y su mujer que, aunque no se han movido del campo de refugiados de Far’a en 60 años, nunca han dejado de cultivar tomates y berenjenas en este lugar.

(Jerusalén, 2007)

Anotaciones:

(1) El Limbo: un estado, o un lugar, en los bordes del infierno, a donde irían los que, no habiendo cometido ningún pecado por sí mismos, cargan con la culpa del pecado original.

(2) Según el último censo hay 4.448.430 refugiados palestinos repartidos entre los Territorios Palestinos Ocupados, Jordania, Siria y el Líbano. Aproximadamente una tercera parte (1.300.000) viven en 58 campos de refugiados bajo administración de la UNRWA)

(3) Nakba, en árabe significa literalmente “catástrofe” y con ella los palestinos designan la guerra posterior a la proclamación del estado de Israel en 1948 y que tuvo como consecuencia el expolio y exilio forzoso de unos 750.000 palestinos, expulsados de sus tierras por las milicias sionistas, así como la demolición de centenares de pueblos palestinos y la eliminación de sus nombres de los mapas. Desde 1998 los palestinos “celebran” el día de la Nakba el 15 de mayo, el mismo día que los israelíes celebran el día de la declaración de independencia del estado de Israel.

Monthly Archive:
setembre 2024
febrer 2024
abril 2023
desembre 2022
novembre 2022
febrer 2022
octubre 2021
agost 2021
juliol 2021
juny 2021
maig 2021
gener 2019
desembre 2018
novembre 2018
octubre 2018
setembre 2018
juliol 2018
juny 2018
abril 2018
març 2018
febrer 2018
gener 2018
novembre 2017
octubre 2017
juliol 2017
juny 2017
maig 2017
abril 2017
febrer 2017
desembre 2016
novembre 2016
octubre 2016
juliol 2016
juny 2016
maig 2016
març 2016
novembre 2015
setembre 2015
agost 2015
juliol 2015
juny 2015
abril 2015
març 2015
febrer 2015
gener 2015
desembre 2014
novembre 2014
octubre 2014
setembre 2014
agost 2014
juliol 2014
juny 2014
abril 2014
març 2014
febrer 2014
gener 2014
desembre 2013
novembre 2013
octubre 2013
setembre 2013
agost 2013
juny 2013
maig 2013
abril 2013
març 2013
febrer 2013
gener 2013
novembre 2012
octubre 2012
setembre 2012
juliol 2012
juny 2012
maig 2012
abril 2012
març 2012
febrer 2012
gener 2012
desembre 2011
novembre 2011
octubre 2011
setembre 2011
agost 2011
juliol 2011
juny 2011
abril 2011
febrer 2011
gener 2011
desembre 2010
novembre 2010
octubre 2010
setembre 2010
agost 2010
juliol 2010
juny 2010
maig 2010
abril 2010
març 2010
febrer 2010
gener 2010
novembre 2009
octubre 2009
setembre 2009
agost 2009
juliol 2009
juny 2009
maig 2009
abril 2009
març 2009
desembre 2008
novembre 2008